Robin Hood

Hay una cosa en la que la mayoría estamos de acuerdo, hayamos votado lo que hayamos votado, y es que nos gustaría una sociedad donde todo el mundo viviese razonablemente bien, sin grandes diferencias. Pues vamos en contra dirección. Los de arriba mejoran porque los de abajo empeoramos. Las veinte familias más ricas de España suman igual  que el veinte por ciento más pobre, que nueve millones de personas.

Espanya és el país més desigual d’Europa, darrere Letònia, i Catalunya juga la Champions de desigualtat espanyola, darrere Melilla y Madrid. L’augment de la desigualtat es deu en gran part als impostos.  Els salaris són només la meitat de la renda nacional, però els treballadors paguem el 80% dels impostos. Mentre el salari mig declarat són 19.000 euros, els empresaris i les professions liberals declaren menys de la meitat, poc més de 8.000 euros. En quant a les grans empreses els números són indignants. Les grans empreses acaben pagant només un 3,5% dels beneficis declarats. Desgraven gairebé el 90%.

Somos de los países con menos ingresos fiscales porque solo pagamos quienes cobramos nómina, o los pequeños empresarios. Se nota demasiado en las leyes quien tiene en la agenda del móvil el teléfono de los ministros o de los Consellers. Si cobra un millón de euros se ahorrará setenta mil y si cobra doce mil se ahorrará 90. Eso sí, con la nueva reforma  a quien cobre una indemnización por despido le tocará pagar.

El 78 % del frau fiscal és de les grans fortunes i de les grans empreses. És una llàstima que quan reclamem justament més diners per a Catalunya ens oblidem de l’escaqueig fiscal sistemàtic dels que més guanyen, dels que més tenen. Tenim unes lleis que faciliten que els rics ens robin. A les classes mitges, a les classes baixes i als pobres. Montoro es Robin Hood al revés.

Read More

Personas Especiales

Tener un hijo/a especial, que no se desarrolla como los demás, que tarda más en adquirir el lenguaje, que es diferente y distinto, cambia la vida de los padres. Cuando la vida no es como la esperábamos, se nos llena de preguntas que  nunca pensamos tener que hacernos, por qué a mí, por qué a él, por qué a ella, por qué no es como los demás. Preguntas para las que nadie tiene respuestas.

La presentació a la nostra biblioteca de dos llibres sobre nens especials, autistes en un cas, del síndrome X fràgil en l’altre, va ser, al menys per a mi, com treure el cap per una finestra amb vistes a un paisatge ignorat. En els dos casos en el públic hi havia més dones que homes,  més mares que pares, perquè a l’hora de la veritat, al menys fins ara, la maternitat és més inclusiva que la paternitat.  L’ofici de ser mare, en la riquesa i en la pobresa, en la salut i en la malaltia, fa sentir molt endins la vida dels fills. L’ofici de ser pare, un cop perduda l’al·lèrgia a canviar bolquers, encara té massa assignatures per aprovar.

En la biblioteca hablaron las madres,  y las maestras que conviven con los niños especiales, y los psicoterapeutas que intentan comprender y aprender antes que enseñar. Compartí la preocupación ante el hijo especial en la complicada puerta de la adolescencia, pero sobretodo recibí una lección de humildad.  Ante la realidad de los niños autistas, del síndrome X,  sentí  que una vieja y sabia frase era más cierta que nunca: solo sé que no sé nada.

Ens cal aprendre que el món no comença ni acaba quan obrim la porta de casa, que la nostra realitat és la nostra i no la de tothom. Les persones especials amaguen un nou món ric d’experiències, de patiment i d’esperança, i t’adones de les dimensions de la teva ignorància, com a  polític i com a persona.

Read More

Mejor más de uno

Me gusta el día de Sant Jordi, un día como otro pero distinto. Cuando yo era pequeño, en los lejanos años cincuenta, la gente trabajadora aspiraba como máximo a que sus hijos aprendieran las cuatro reglas y a leer y a escribir. De niño yo era el encargado de escribir cartas a mi abuela que ella nunca pudo leer, si no era por boca de la vecina de la casa de enfrente. Veníamos de un pasado en el que   la normalidad de la gente humilde era ser analfabeta y contar con los dedos. Un pasado que aún es presente,  puesto que  hoy en día todavía hay gente que firma mojando el pulgar en un tampón.

Durante un tiempo pareció que la lectura podía cambiar el mundo, poner luz en la triste oscuridad de la ignorancia y hacernos más iguales. Los libros eran un arma cargada de futuro, esperando a ser desenfundada cuando la humanidad aprendiese a leer. En los libros, y no es una frase para hacer bonito este artículo, está la sabiduría del mundo. El problema es que nos falta tiempo y ganas para leer, para adaptarnos al silencio y al ritmo lento de las palabras escritas, en un mundo en el que queremos que todo tenga velocidad de Fórmula 1 y potencia de voz en grito de Sálvame o tertulia futbolera. Lo que ganamos en información lo perdemos en conocimiento. Cada vez utilizamos menos palabras para hablar y escribir. No es una enfermedad incurable. Se cura leyendo. Sant Jordi nos recuerda que saber leer no es suficiente. Tenemos que sacarle provecho. Con un libro. Mejor más.    

Read More

Un lugar

Se acercan las municipales, cuando ustedes volverán a elegir con su voto quién manda aquí. A los cabezas de lista se nos amontonan los deberes en estos días: convencer a hombre y mujeres para que te acompañen en la aventura, intentar que los indecisos se decidan a tu favor, preparar discursos y escritos, hacerte las fotos y sonreír cien veces a la cámara.

Reconec que no m'agrada repartir papers, abraçades i petons per mercats i "mercadillos". Em sento molt incòmode i bastant ridícul dedicant-me a assaltar la gent que va a comprar i als paradistes per demanar-los que ens votin perquè sí, perquè som el millors, el més guapos, els més honestos i els més llestos. Tampoc m'agrada dedicar-me a criticar a demés com si les nostres virtuts es poguessin construir sobre els vicis aliens.

Ahora estoy liado con la carta y el folleto. De momentos he acabado la carta que llegará a sus buzones y que espero que alguien se lea antes de mandarla al culo de la basura. No es fácil. ¿Qué puedo explicar a alguien que no me conoce, que no ha hablado nunca conmigo, que desconfía más de los políticos que de las cremas rejuvenecedoras de la tienda en casa?

Intento vacunar-me contra els possibles atemptats a la intel·ligència de la campanya electoral llegint poesia. Dir molt en poques paraules. Estimar és un lloc, diu un poema de Joan Margarit. Si és així, el meu lloc és Viladecans. Aquí he après a llegir i escriure, aquí he conegut la meva dona, m'he casat i he tingut dues filles. Aquí he après a lluitar, junt amb altra gent, a guanyar i a perdre batalles que valia la pena lluita.

Amar es un lugar y una gente. La gente de mi Viladecans, unida ante las dificultades por narices. Juntos, porque nunca nadie nos la ha puesto fácil.

Read More

Els colors del verd

Qualsevol diria que els pagesos són els primers ecologistes, perquè es passen la seva vida envoltats de la terra i el verd de les plantes. No és del tot així perquè les relacions entre el medi ambient i la  gent del camp mai han estat fàcils. Es queixen de que els ocells de les zones protegides els fan malbé les collites i miren amb antipatia la reserva natural, com si fos la casa quarter d’un exèrcit depredador d’enciams, figues i bledes.

Els tècnics diuen que no, que les espècies protegides no són gaires i que són els ocells comuns de la zona, les gavines, les garses o els estornells,  els realment danyosos per l’agricultura. Però els pagesos ja no es creuen res, i menys els informes dels tècnics que sempre els han volgut vendre la moto, siguin de la Metropolitana o de Medi Ambient. Ser pagès és sentir-se Gary Cooper en Solo ante el peligro. Mentre els ecologistes es capfiquen en passejar pels camins en bicicleta, i   gaudir del paisatge amb tot els colors del verd del delta, els pagesos es lamenten que les bicicletes sovint destorben  al camí que utilitzen per arribar al seu camp amb el cotxe, el tractor o el camió.

Això és el Parc Agrari, però no estem per fer maco ni per passar l’estona.  Estem aquí  per feina, treballem en això i vivim d’això, em diu un pagès.  Estic en contra de vendre la terra perquè facin un casino,  perquè el camp és el meu medi de vida.  Sóc pagès i m’agrada fer de pagès. Depens de tu, de la terra, del temps i de ningú més. Sí, també del preu del mercat, però ja hi comptes. Quan anava a l’escola em deien, nano, estudia, que si no acabaràs de pagès, collint patates al camp. Ser pagès  sembla que sigui ser burro, que ets pagès perquè no ets capaç de ser una altra cosa. A mi sempre m’ha agradat aprendre,  a la vida has de tenir curiositat i ganes de saber. Nosaltres plantem coses per cuidar-les, alimentar-les i que  creixin. Però la vida és complicada i hi ha insectes que et maten, i insectes que et donen la vida.

Un dia m’invita a anar al seu camp. Un camí surt de la carretera de València i porta fins a uns hivernacles. En el terra hi ha amuntegades caixes de fruita de plàstic blau, negre i vermell. Entrem en un hivernacle i apareixen columnes verdes de tomateres que pugen cap al cel de plàstic blanc.  Estan penjades d’un cordill lligat a unes barres que creuen pel mig de les rengleres a més dues metres d’alçada. Vist de dins sembla més gran que vist de fora,  hi ha una atmosfera càlida i l’aire és com espès amb olor tèbia a terra. La terra marca llargs solcs d’un color situat entre els marrons i els carbasses dels llapis Alpino. Estan nets, sense una sola herba, tot ordenat i perfecte. Els tomàquets pengen verds, rodons i grossos. Alguns insinuen el carbassa que en pocs dies tornarà a roig.

Els teus amics ecologistes diuen que això no és natural. Tenen raó. L’agricultura no és natural.

Necessitem els hivernacles per poder viure fent de pagès. Cada vegada som menys, i sense pagesos, adéu a la zona agrícola. Ara, no podem treballar igual que sempre. No podem utilitzar a dojo l’insecticida ni l’herbicida com abans perquè fem mal. Mira aquest bitxo verd que corre per sobre la pell  d’aquest tomàquet. Aquest petit cabronàs verd és el que em salva la vida, -i m’ensenya una fulla amb el verd tarat per una taca triangular platejada-, es menja la  culpable, la mosca blanca, sense necessitat d’insecticida.

Tot està per fer i tot és possible encara, va escriure Martí i Pol.

Read More

Outlets

Nos han caído encima los Outlets. La Generalitat ha dicho sí quiero. Puestos a elegir preferiríamos una instalación industrial, productiva, que es la que crea puestos de trabajo estables. Pero ahora manda el pito pito colorito, y nos ha tocado una ciudad postiza de outlets. Dicen que vendrán 1000 puestos de trabajo.  Ojalá que no sea una exageración de los diarios, porque necesitamos sitios que cojan gente para nuestra gente de Viladecans.

Són coses a les quals no pots dir que no, encara que et vindria de gust. És com un amic biòleg, que ha acabat acceptant una feina de peó en una cadena de producció, per cobrar a fi de mes i poder viure. Hem estudiat per tenir zona industrial pero aceptamos pulpo como animal de compañía, i sembla ser que vindran autobusos de xinesos i russos a comprar a Can Alemany.

Total, que els comerços dels nostres carrers estan preocupats. Cada dia costa més fer calaix i cada notícia del diari és una mala notícia. Que si puja l’IVA, que si puja l’atur, que si posen un Mercadona a la plaça Constitució, i ara que si vénen els outlets.

Éramos pocos y parió la abuela. El comercio lo está pasando peor que nunca. Ya pueden ser fruterías, panaderías, tiendas de ropa o zapaterías. Lo que hacemos cuando no ganamos dinero es dejar de comprar, y si uno de cada cinco deja  de trabajar, uno de cada cinco  deja de comprar. Y después está el miedo a perder el trabajo y  están quienes trabajan pero cobran menos, la mujer que se hacía cinco escaleras y ahora se hace dos. O ninguna.

El comerç és l’ànima que dóna vida i color als carrers. Cal ajudar el comerç, els llocs de treball que ja tenim, per egoisme. Els carrers de la ciutat dels outlets de luxe seran a Viladecans, però mai no seran els carrers de Viladecans.

Read More

Eficiència Energètica I Bens Patrimonials Immobles

La Casa Pilar Moragues, o Ca La Pilar, com es coneix popularment a Viladecans, ha estat escollida per un grup d’estudiosos de la Comissió de Patrimoni del Col·legi d’Arquitectes de Catalunya per realitzar un estudi singular sobre eficiència energètica en edificis històrics.

L’estudi du el títol "Millora de l’eficiència energètica dels bens patrimonials immobles:

recerca sobre casos reals” i ha rebut el suport econòmic d’un premi del programa Recercaixa.

Es tracta de conèixer amb precisió el comportament d’edificis d’interès històric de diverses èpoques, davant les oscil·lacions de la  temperatura exterior. Això es fa col·locant sensors, anomenats fluxòmetres) a ambdues bandes dels murs i comprovant el nivell d’aïllament mitjançant un sistema informàtic d’emmagatzemament de dades.

L’objectiu final és el de tractar de trobar sistemes que permetin garantir una bona habitabilitat, és a dir un cert nivell de confort a l’interior dels edificis, sense haver d’instal·lar sistemes moderns que en malmetin l’estructura o l’estètica; cas molt freqüent al nostre País on és freqüent veure adossades màquines d’aire condicionat en façanes centenàries.

Els edificis seleccionats com a cas d’estudi han estat: La Facultat de Nàutica de Barcelona, al Pla de Palau (1932) obra dels arquitectes Joaquim Vilaseca i Adolf Florensa; la Casa Parrella construïda entre els segles XVI i XVIII al centre històric de  Vic; el Castell de la Selva del Camp o Castell del Paborde del segle XII i situat a la Selva del Camp, prop de reus; el Pavelló de Sant Manuel del Recinte Històric de l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau (1922). Barcelona, projectat per Domènech i Montaner i construït sota la direcció del seu fill, i la “nostra” Casa Pilar Moragues (1917) situada a la Pineda del Remolar, amb projecte de Josep Puig i Cadafalch cedida per l’actual propietari AENA a l’Ajuntament de Viladecans i en fase de restauració.

A primers de l’any vinent coneixerem el resultats de l’estudi si be, després d’una primera “auscultació” ja ens avancen els autors que : “-Encara que la temperatura ambient exterior pugi molt, el mur es manté constant i la temperatura interior també”. Està resultant doncs, que l’arquitectura modernista, a més de preciosa, tenia molt de sostenible.

Read More

INDIGNATS

Quieren quitarse de en medio nuestro Hospital. Hospital General Básico dicen, o sea bajar a la tercera división de los hospitales. Solo harán lo fácil, lo sencillo. Sin hospitalización,  todo lo que se pase de dos o tres días de hospital,  nos mandarán a Sant Boi. A un hospital concertado, a un hospital privado, nuevo de trinca. Se han gastado allí lo que no han querido gastarse aquí. Si nos dejamos.

Ens toca defensar el que és nostre. I no em refereixo a la política de despatx. La política de despatx ha fracassat, la reunió dels alcaldes ha fracassat, les mocions als plens han fracassat. Ara és el torn de la gent, o això s’ha acabat. Ens volen enviar a un  hospital perquè ens facin el mateix que ara ens fan aquí. No són ni millors,  ni més barats. Això sí, són privats, i necessiten clients perquè necessiten negoci. La sanitat per nosaltres és una necessitat que ens pot costar la vida.. Per les empreses som els clients i som el negoci. Treuen els nostres malalts d’aquí, per portar-los allí. Aquí no hi ha negoci, a Sant Boi sí. Paguem nosaltres. Com sempre. Ho posem tot, els malalts, els morts i els diners de la nostra cotització.

No nos quejemos. Si nos quedamos  en hospital de tercera la culpa será nuestra. Se nos ha olvidado cómo conseguimos lo que tenemos. A golpe de manifestación. Lo que ganamos en la calle lo hemos perdido en los despachos. Somos capaces de tirar petardos cuando juegan un Barça Madrid, de salir a la calle cuando gana el Barça o la selección española. Toca mover el culo todos juntos. Si nos quedamos en casa cuando se nos va desmantelando el hospital, lo perderemos para siempre.

Es més còmode el sofà, o fer el botellón, però la comoditat ens pot sortir, aquest cop sí,  por un ull de la cara.  

Read More

Lavar Blanco

Se acercan las elecciones municipales y a concejales y a partidos nos toca vendernos como el detergente que lava más blanco, mientras que el ciudadano, la ciudadana, se mira el espectáculo de lejos pensando que blanco, lo que se dice blanco, no lavamos ninguno. Les pasa aquello de cuando sacas la camisa de la lavadora y compruebas que, después de tanto prelavado, lavado y centrifugado, de tanta pancarta, cartel, eslogan y folleto en colores, la mancha de aceite en la pechera sigue tan cual estaba.

Jo he arribat a aquesta segona etapa de la meva vida política amb molta experiència, i m'he trobat no només amb que hi havia massa coses que pensava que sabia, però no sabia, sinó amb la realitat d'haver de confessar que la meva ignorància ha superat totes les meves expectatives. Això sí, no em puc queixar: he tingut la sort de poder aprendre molt coses que ignorava. M'ha sorprès la vitalitat i la qualitat de la gent de la nostra ciutat.

Vivimos deslumbrados por la novedad, por adquirir lo que no tenemos, cuando nuestra primera riqueza debería ser apreciar y valorar lo que ya poseemos, nuestro comercio, nuestra culturas, nuestras entidades, nuestra gente, nuestras pequeñas empresas. Cultivar la inteligencia, el talento, la iniciativa, la imaginación, que están en todas partes, bajo nuestras narices, pero que necesitan el agua y el abono que les niega la indiferencia.

El secret per descobrir les virtuts que ens envolten és ser humil i no pensar que ja ho saben tot, que pel fet de fer política la veritat està amb nosaltres. El secret normalment no està en parlar, sinó en mirar, en observar i en escoltar. EI en treballar, en dedicar-hi temps, suor i esforç, i estar amb la gent.

Lavaremos muy blanco, pero sin la gente no somos nadie.

Read More

En això estem

Cuando los indignados dicen que los políticos “no nos representan” probablemente tienen mucha razón. Pienso que la distancia psicológica entre representante y representado es más amplia que nunca. Sin embargo la distancia real, al menos en mi caso, es menor que nunca. Las puertas de mi despacho están casi siempre abiertas, y por ellas se cuelan libremente las quejas de los ciudadanos. Se me enciende una lucecita en el móvil y leo un correo electrónico de un ciudadano del Poblado Roca que se me queja de que las palomas y otras aves se multiplican como una plaga.

Em diuen que no em fiqui, que les plagues d’ocells de la ciutat no són meves, sinó de Sanitat. No només això, sinó que m’apunten que tinc sort que no siguin de la meva competència, perquè els coloms i companyia són un marró de difícil solució. Aquí les coses mai tenen fàcil solució. No és com quan fas els programes electorals, que tens una solució ràpida per a cada problema. La paciència i la insistència són les millors virtuts d’un governant en temps de crisi. Paciència per no posar-te dels nervis davant dels milers de coses que no tenen solució immediata, sigui perquè no tenen solució, y además es imposible, sigui per falta de pressupost o porque las cosas de palacio van despacio, insistència perquè la lentitud no es degradi en oblit i ineptitud. 

Las cosas son complicadas, pero lo que más desmoraliza es pasear por la riera y ver tachados con spray los indicadores de itinerarios verdes para transeúntes y bicicletas, y ver rotos a pedradas los  espejos circulares de los cruces. Són actes gratuïts que no surten gratis, que empitjoren les coses a canvi de res. Haurem de canviar tots molt perquè això funcioni. En eso estamos.

Read More

Ells ho tenien pitjor

 La crisis nos acobarda porque nos atenaza la dureza del presente y el miedo al futuro. Las buenas noticias no nos vienen ni de la oficina del paro, ni de la empresa, ni del Rajoy, ni del Mas, ni siquiera de nuestro ayuntamiento. Las buenas noticias nos las da la gente que nos rodea, los pequeños detalles, los gestos de solidaridad que iluminan nuestra vida como no lo hacen mil telediarios.

Encara que la història mai no es repeteix de la mateixa manera, caldria mirar el nostre passat, el de la gent que ha ajudat a fer Catalunya, a fer Viladecans, des del no res, des d’alguna de les crisis que ens han colpejat al llarg dels últims cent anys. Un dia van agafar carretera i manta i van emigrar. Tenir una vida millor no era una frase, era una lluita en les pitjors circumstàncies per sortir-se’n del guió al que estaven condemnats des de        que van néixer.  Als anys cinquanta van protagonitzar una vaga de tramvies per la pujada del bitllet, quan vaga era una paraula prohibida i fer vaga portava a la presó.

La generación que hoy puebla las residencias de ancianos y las concurridas urgencias de los hospitales llegaron con su hatillo a cuestas, pero también con su valentía y su optimismo a prueba de despidos y salarios bajos. No tenían estudios ni derechos laborales, pero arrimaron el hombro para cambiar su vida y la de los suyos. No tenían crédito, como ahora, pero compraban a plazos y pagaban a cuenta desde un hornillo a una docena de platos.

Ningú no els va regalar mai res. Però el crèdit que van aconseguir amb jornades de deu hores de treball, amb reivindicacions, acomiadaments, mobilitzacions i presons s’ha acabat. Ara toca reconquerir el que ens hem deixat prendre. Començar des de zero. És complicat, però no ens podem queixar. Ellos lo tenían peor.

Read More

Ca la Pilar, arquitectura modernista i sostenible

La casa de Pilar Moragues, Ca la Pilar, que va ser construïda el 1917 en la nostra Pineda del Remolar i projectada per un dels arquitectes més importants del modernisme Català, Josep Puig i Cadafalch, ha estat  escollida, amb d’altres  cinc importants edificis que formen part del patrimoni arquitectònic i històric català, per  un grup d’estudiosos de la Comissió de Patrimoni del Col·legi d’Arquitectes de Catalunya per realitzar un estudi singular sobre eficiència energètica en edificis històrics.

Per conèixer amb precisió el comportament d’aquests edificis d’interès històric de diverses èpoques, davant les oscil·lacions de la temperatura exterior, han col·locat sensors als murs, fluxòmetres, per comprovar el nivell d’aïllament mitjançant un sistema informàtic.

De moment les dades diuen que “encara que la temperatura ambient exterior pugi molt, la del mur es manté constant i la temperatura interior també”. Està resultant, doncs, que l’arquitectura modernista, a més de ser preciosa, té molt de sostenible.

Read More

Me gustaría ser independentista

Me gustaría ser independentista. Muchos amigos míos lo son y me ponen cara rara cuando digo que yo no lo soy. Soy charnego porque el mundo me ha hecho así, aclaro. Ellos se ríen y me dejan por imposible, y hablamos de otras cosas del país en las que casi siempre nos ponemos de acuerdo. Para ellos España es Intereconomía, la Cospedal, la Aguirre, Aznar, el expolio fiscal, la manía al catalán, la Cope, el Bono, Rodríguez Ibarra. Para mí España es todo eso, pero también es mis cuatro abuelos, mis tíos, mis primos, mi lengua materna, Antonio Machado, Juan José Millás, Gaspar Llamazares, El Intermedio, una aldea de dos docenas de habitantes en Asturias y un pueblecito de dos mil almas en Albacete.

Mis primos de Almansa me dicen que en Catalunya no se puede hablar en castellano, y mi padre les dice que no es así, con la tozudez de sus noventa y dos años. Y mis primos ponen cara rara, parecida a la de mis amigos independentistas. Nos  dejan por imposibles y hablamos de otras cosas que nos acercan,  que la Cospedal no les abre el hospital y  quiere  privatizarlo, que tienen  el 35% de paro. Si hablamos por nuestra boca sin teles, sin diarios, sin arengas, los de a pie nos entendemos.

Me gustaría no tener el corazón dividido. Intento adaptarme, pero no me ponen las banderas ni las madre patrias. Más bien son madrastras que a algunos nos hacen sentir hijastros. Aquí y allá.

Read More

Pasar frío

Se habla de una nueva pobreza, pero que es vieja y es de siempre: la pobreza energética. Ser pobre energético es pasar frío en invierno y gastar poca agua en invierno y en verano, porque no se puede pagar la factura. Hay un mundo de escasez tras la puerta de muchas viviendas, cuando suben el precio de los recibos de las compañías y bajan las nóminas  y encogen las pensiones, si hay suerte. Si no la hay, desaparecen los ingresos, y si se aguanta, es con la ayuda de los abuelos y familia.

La gent deixa de pagar el gas i torna al butà, per estalviar la part fixa. Viuen amb la por al cos que tallin la llum, l'aigua, de no poder dutxar-se, de no poder cuinar. No pongo la estufa, no me ducho, pero el recibo no me baja, es queixen. Cada vegada que pugen la part fixa ho fan per una raó: per fer pagar més als que menys gasten. Sense part fixa, cadascú pagaria el seu consum. Les tarifes són cares, però, a més, són injustes. Injustes i incomprensibles. No hi ha res més incomprensible que un rebut de la llum, o de l'aigua o del gas. I quan menys entenem, més indefensos estem davant les grans companyies.

Incluso la tarifa social, los descuentos para quien cobran menos, están mal pensados y peor resueltos. Si usted tiene un pensión de seiscientos euros, puede tener derecho al descuento, pero si cobra tres cientos euros al mes por un trabajo precario a tiempo parcial, ya no entra.

Ara, quan escric aquest article amb bufanda, perquè ataca el fred, però poso la calefacció a 22 graus, penso que si la política i els polítics, jo inclòs, no som capaços de garantir que tothom de la nostra ciutat, del nostre país, es pugui dutxar amb aigua calenta, tenir aigua corrent, gas per cuinar o una estufa per escalfar-se, de què servim?

Es dura la respuesta.

Read More

Recuperación navideña

El presidente que nos malgobierna lo ha tenido claro y nos ha felicitado las fiestas con la buena nueva. Estas navidades serán las navidades de la recuperación, nos ha dicho. ¿Lo han sido para ustedes? La alegría va por barrios, pero mucho me temo que no vivimos en el mismo barrio que las empresas del Ibex 35 ni en el mismo rellano de los amigos y conocidos del presidente.

De moment ja ens ha posat el seu granet de sorra per a aquesta recuperació, perquè sapiguem que el PP i Rajoy aprietan pero no ahogan. Els pensionistes ja es podran córrer alguna farra amb una pujada del 0,25 per cert. Un euro i mig als que cobren 600 euros, tres barres de pa de les baratetes. Fins i tot, ja en pla tirar la casa del govern per la finestra, pujaran el salari mínim en tres euros al mes, per vicis.

Anuncien la recuperació per un micro i pugen un euro i mig per l'altre. Estem instal·lats en l'exageració, quan no en la mentida, com a forma de comunicació de la política dels grans partits. La distància entre el que es promet i el que es dóna, entre el que es diu i el que es fa, cada dia s'engrandeix. No m'estranya que la gent estigui fins als nassos de viure una realitat de males notícies i sentir promeses de novetats i paradisos que mai no arriben.

Ahora bien, que cada palo aguante su  vela. Están aquí porque los votos de alguien los han puesto ahí. El mío siempre ha ido a la tozudez reivindicativa de iniciativa izquierda unida, intentando, con mejor o peor fortuna, hacer verdad aquello de que en el bote pequeño esté la buena confitura. A contracorriente, porque lo que se lleva es lo del burro grande, ande o no ande.   

Les deseo de corazón que el nuevo año sea mejor que éste que acabamos de terminar. Lo necesitamos, pero también depende de nosotros. De usted, de mí, de todos.

Read More