Sígueme en Facebook Sígueme en Google+ Sígueme en Facebook Sígueme en Facebook

lunes, 1 de octubre de 2012

Algunos hemos perdido a Carrillo, aunque yo creo que un poco lo hemos perdido casi todos. Tuvimos la suerte de tenerlo hace tres años aquí en Viladecans, en su último mitin ante tanta gente, si es que mitin podía llamarse su reflexión lenta y tranquila en Atrium desde un sillón con aquella voz vieja y sabia a la que no había derrotado el tabaco.

Per a mi va ser un mestre. Em va ensenyar a pensar.  En la política i en la vida. A reconèixer les virtuts del contrari i a saber  la teva força, però també les teves febleses per poder entendre la realitat. Perquè les coses són com són, no com a nosaltres ens agradaria que fossin.  Acceptar-ho és el primer pas per començar a canviar-les.

A Carrillo se le entendía todo. Utilizaba el lenguaje del sentido común, tenía la profunda cultura de izquierdas, valiente, pero no fanfarrona, que sale por fuera porque se lleva muy  adentro.  Una cultura de raíces profundas que no hemos heredado.

Entenia Catalunya més potser que qualsevol altre polític no català. Va acceptar la bandera espanyola, perquè deia que què era una bandera comparada amb la llibertat de la gent.  Ell defensava una Constitució oberta i un sistema federal que reconegués la personalitat política de Catalunya. La seva bandera  del cor era la bandera roja, la de la classe treballadora, superadora de fronteres de països, llengües i cultures. Però mentre les multinacionals uneixen continents, els assalariats ens subdividim, i la Internacional és un vell somni adormit.

Hoy emociona poco la bandera roja y poco aparece cuando la gente toma la calle. Un amigo carrillista  siempre me dice, no nos hagamos líos, la pregunta que nos interesa es ¿Derecha, o izquierda? Si nosotros olvidamos eso, José Luis, estamos perdidos.

Doncs això. Alguns hem perdut Santiago