Mejor más de uno

Me gusta el día de Sant Jordi, un día como otro pero distinto. Cuando yo era pequeño, en los lejanos años cincuenta, la gente trabajadora aspiraba como máximo a que sus hijos aprendieran las cuatro reglas y a leer y a escribir. De niño yo era el encargado de escribir cartas a mi abuela que ella nunca pudo leer, si no era por boca de la vecina de la casa de enfrente. Veníamos de un pasado en el que   la normalidad de la gente humilde era ser analfabeta y contar con los dedos. Un pasado que aún es presente,  puesto que  hoy en día todavía hay gente que firma mojando el pulgar en un tampón.

Durante un tiempo pareció que la lectura podía cambiar el mundo, poner luz en la triste oscuridad de la ignorancia y hacernos más iguales. Los libros eran un arma cargada de futuro, esperando a ser desenfundada cuando la humanidad aprendiese a leer. En los libros, y no es una frase para hacer bonito este artículo, está la sabiduría del mundo. El problema es que nos falta tiempo y ganas para leer, para adaptarnos al silencio y al ritmo lento de las palabras escritas, en un mundo en el que queremos que todo tenga velocidad de Fórmula 1 y potencia de voz en grito de Sálvame o tertulia futbolera. Lo que ganamos en información lo perdemos en conocimiento. Cada vez utilizamos menos palabras para hablar y escribir. No es una enfermedad incurable. Se cura leyendo. Sant Jordi nos recuerda que saber leer no es suficiente. Tenemos que sacarle provecho. Con un libro. Mejor más.    

Read More

Un lugar

Se acercan las municipales, cuando ustedes volverán a elegir con su voto quién manda aquí. A los cabezas de lista se nos amontonan los deberes en estos días: convencer a hombre y mujeres para que te acompañen en la aventura, intentar que los indecisos se decidan a tu favor, preparar discursos y escritos, hacerte las fotos y sonreír cien veces a la cámara.

Reconec que no m'agrada repartir papers, abraçades i petons per mercats i "mercadillos". Em sento molt incòmode i bastant ridícul dedicant-me a assaltar la gent que va a comprar i als paradistes per demanar-los que ens votin perquè sí, perquè som el millors, el més guapos, els més honestos i els més llestos. Tampoc m'agrada dedicar-me a criticar a demés com si les nostres virtuts es poguessin construir sobre els vicis aliens.

Ahora estoy liado con la carta y el folleto. De momentos he acabado la carta que llegará a sus buzones y que espero que alguien se lea antes de mandarla al culo de la basura. No es fácil. ¿Qué puedo explicar a alguien que no me conoce, que no ha hablado nunca conmigo, que desconfía más de los políticos que de las cremas rejuvenecedoras de la tienda en casa?

Intento vacunar-me contra els possibles atemptats a la intel·ligència de la campanya electoral llegint poesia. Dir molt en poques paraules. Estimar és un lloc, diu un poema de Joan Margarit. Si és així, el meu lloc és Viladecans. Aquí he après a llegir i escriure, aquí he conegut la meva dona, m'he casat i he tingut dues filles. Aquí he après a lluitar, junt amb altra gent, a guanyar i a perdre batalles que valia la pena lluita.

Amar es un lugar y una gente. La gente de mi Viladecans, unida ante las dificultades por narices. Juntos, porque nunca nadie nos la ha puesto fácil.

Read More

Els colors del verd

Qualsevol diria que els pagesos són els primers ecologistes, perquè es passen la seva vida envoltats de la terra i el verd de les plantes. No és del tot així perquè les relacions entre el medi ambient i la  gent del camp mai han estat fàcils. Es queixen de que els ocells de les zones protegides els fan malbé les collites i miren amb antipatia la reserva natural, com si fos la casa quarter d’un exèrcit depredador d’enciams, figues i bledes.

Els tècnics diuen que no, que les espècies protegides no són gaires i que són els ocells comuns de la zona, les gavines, les garses o els estornells,  els realment danyosos per l’agricultura. Però els pagesos ja no es creuen res, i menys els informes dels tècnics que sempre els han volgut vendre la moto, siguin de la Metropolitana o de Medi Ambient. Ser pagès és sentir-se Gary Cooper en Solo ante el peligro. Mentre els ecologistes es capfiquen en passejar pels camins en bicicleta, i   gaudir del paisatge amb tot els colors del verd del delta, els pagesos es lamenten que les bicicletes sovint destorben  al camí que utilitzen per arribar al seu camp amb el cotxe, el tractor o el camió.

Això és el Parc Agrari, però no estem per fer maco ni per passar l’estona.  Estem aquí  per feina, treballem en això i vivim d’això, em diu un pagès.  Estic en contra de vendre la terra perquè facin un casino,  perquè el camp és el meu medi de vida.  Sóc pagès i m’agrada fer de pagès. Depens de tu, de la terra, del temps i de ningú més. Sí, també del preu del mercat, però ja hi comptes. Quan anava a l’escola em deien, nano, estudia, que si no acabaràs de pagès, collint patates al camp. Ser pagès  sembla que sigui ser burro, que ets pagès perquè no ets capaç de ser una altra cosa. A mi sempre m’ha agradat aprendre,  a la vida has de tenir curiositat i ganes de saber. Nosaltres plantem coses per cuidar-les, alimentar-les i que  creixin. Però la vida és complicada i hi ha insectes que et maten, i insectes que et donen la vida.

Un dia m’invita a anar al seu camp. Un camí surt de la carretera de València i porta fins a uns hivernacles. En el terra hi ha amuntegades caixes de fruita de plàstic blau, negre i vermell. Entrem en un hivernacle i apareixen columnes verdes de tomateres que pugen cap al cel de plàstic blanc.  Estan penjades d’un cordill lligat a unes barres que creuen pel mig de les rengleres a més dues metres d’alçada. Vist de dins sembla més gran que vist de fora,  hi ha una atmosfera càlida i l’aire és com espès amb olor tèbia a terra. La terra marca llargs solcs d’un color situat entre els marrons i els carbasses dels llapis Alpino. Estan nets, sense una sola herba, tot ordenat i perfecte. Els tomàquets pengen verds, rodons i grossos. Alguns insinuen el carbassa que en pocs dies tornarà a roig.

Els teus amics ecologistes diuen que això no és natural. Tenen raó. L’agricultura no és natural.

Necessitem els hivernacles per poder viure fent de pagès. Cada vegada som menys, i sense pagesos, adéu a la zona agrícola. Ara, no podem treballar igual que sempre. No podem utilitzar a dojo l’insecticida ni l’herbicida com abans perquè fem mal. Mira aquest bitxo verd que corre per sobre la pell  d’aquest tomàquet. Aquest petit cabronàs verd és el que em salva la vida, -i m’ensenya una fulla amb el verd tarat per una taca triangular platejada-, es menja la  culpable, la mosca blanca, sense necessitat d’insecticida.

Tot està per fer i tot és possible encara, va escriure Martí i Pol.

Read More

Outlets

Nos han caído encima los Outlets. La Generalitat ha dicho sí quiero. Puestos a elegir preferiríamos una instalación industrial, productiva, que es la que crea puestos de trabajo estables. Pero ahora manda el pito pito colorito, y nos ha tocado una ciudad postiza de outlets. Dicen que vendrán 1000 puestos de trabajo.  Ojalá que no sea una exageración de los diarios, porque necesitamos sitios que cojan gente para nuestra gente de Viladecans.

Són coses a les quals no pots dir que no, encara que et vindria de gust. És com un amic biòleg, que ha acabat acceptant una feina de peó en una cadena de producció, per cobrar a fi de mes i poder viure. Hem estudiat per tenir zona industrial pero aceptamos pulpo como animal de compañía, i sembla ser que vindran autobusos de xinesos i russos a comprar a Can Alemany.

Total, que els comerços dels nostres carrers estan preocupats. Cada dia costa més fer calaix i cada notícia del diari és una mala notícia. Que si puja l’IVA, que si puja l’atur, que si posen un Mercadona a la plaça Constitució, i ara que si vénen els outlets.

Éramos pocos y parió la abuela. El comercio lo está pasando peor que nunca. Ya pueden ser fruterías, panaderías, tiendas de ropa o zapaterías. Lo que hacemos cuando no ganamos dinero es dejar de comprar, y si uno de cada cinco deja  de trabajar, uno de cada cinco  deja de comprar. Y después está el miedo a perder el trabajo y  están quienes trabajan pero cobran menos, la mujer que se hacía cinco escaleras y ahora se hace dos. O ninguna.

El comerç és l’ànima que dóna vida i color als carrers. Cal ajudar el comerç, els llocs de treball que ja tenim, per egoisme. Els carrers de la ciutat dels outlets de luxe seran a Viladecans, però mai no seran els carrers de Viladecans.

Read More