Subidas y bajadas

Nos suben la luz, porque para el gobierno del PP los deseos de quienes mandan de verdad son órdenes en el BOE: En realidad Rajoy no es presidente del Gobierno: es el notario que da fe que los ciudadanos de a pie, los que trabajan y están en el paro, no pintamos nada. Los ministros del PP, PSOE, y los consellers de CiU, salen de la política por una puerta y entran en los consejos de administración de quien manda por la otra. Saben que no se muerde la mano que les da de comer, de cenar y de merendar en restaurante tres estrellas Michelin. Dicen que todos son iguales, pero Jordi Miralles, líder de EUiA, sigue repartiendo cartas en Viladecans. Así debería ser con todos.

Ara bé, el PP es baixa els pantalons quan el cul que queda l’aire és el nostre, i el rebut el paguem nosaltres. Tot puja, tot és més car, excepte el Salari Mínim, i les pensions, gairebé congelades. En aquest joc sempre gana la banca. Els treballadors han perdut drets, els professors han perdut les pagues, els estalviadors han perdut la batalla de les preferents, i la llei de l’avortament ha tret drets a les dones, perquè el senyor Ruiz Gallardón i els senyors peperos amb les seves corbates roses i blau cel amb el nus XL mai no es quedaran prenyats, mai no sabran de l’angoixa d’una nena de setze anys  quan no li ve la regla.

Así van las cosas y así se presentan en este 2014 en el que parece que todo arranca, que todo comienza a ir bien. España irá bien, pero los españoles no. Catalunya vive momentos históricos pero muchas de sus personas siguen sin  un pan ni un salario que llevarse a la boca.

Vaig estar ajudant a recollir aliments en un  caprabo. La gent que no tenia gairebé res  donava paquets d’arròs pels qui no tenien res. A l’inrevés que els nostres governs.

Me dan ganas de pedirles perdón por ser político.

Read More

Un temps, un país

Me gustaría vivir en un país que respetase a sus mayores. Está bien eso de dejarles sentar en el autobús, de permitir que puedan jugar al dominó en el casal de la gent gran, o hacer tai chi para armonizar músculos y movimiento, pero me pediría que los respetasen desde el gobierno de España, desde los presupuestos del Estado. No hay peor falta de respeto, peor que escupirles en la cara o pegarles una patada al bastón , que congelarles las pensiones, que rebajarles la paga de cada mes.

Si fa vint anys haguessin fet el que faran ara, pujar un 0,25% cada any, els que avui cobren 700 euros, la pensió mitjana, cobrarien 424 euros al mes. M’agradaria viure en un país on els nostres pensionistes no  deixessin que el BOE els hi fiqués mà a la cartera. M’agradaria viure en un país on els joves no creguessin que tota la vida seran joves i  que no deixessin a les Corts pintar de negre el seu futur. M’agradaria viure en un país capaç d’indignar-se, i després posar la seva indignació a treballar per canviar les coses.

Me gustaría vivir en un país que hiciera un homenaje a los pensionistas que han ayudado y ayudan a que no se revienten las costuras que todavía nos cosen socialmente, que reconociese que nuestra generación de pensionistas ha sostenido primero a los padres, después a los hijos, y ahora vuelve a ser el único ingreso familiar de muchos hijos y nietos que han vuelto a casa, y no solo por Navidad.

M’agradaria viure en un país on viure molts anys no fos un problema sinó una benedicció, sense enganys al present ni  trampes al futur. M’agradaria viure en un país que no rebaixés les pensions als pobres per pagar els deutes dels bancs.

Me gustaría vivir en un país así. Que no es éste. Ni tampoco el otro.

Read More

Ser del Baix no es ninguna ganga

En la manifestación del Hospital quedó claro   que si nos juntamos pisamos fuerte, Daba gusto ver bajar ríos de gente hasta la Plaza Europa para reclamar lo nuestro, que no nos quiten lo que nos pertenece, que nos den lo que nos deben. Aquel paseo casi de noche, de poema  de Blas de Otero, “a la calle que ya es hora de pasearnos a cuerpo, y demostrar que pues vivimos anunciamos algo nuevo”  hizo historia en  Viladecans.  

Vam ser molts, més que mai, però hauríem d’haver estat molts més encara. No serà l’ última vegada.  Tenim massa coses pendents amb aquest govern de la Gene que tracta el Baix com a territori hostil.  Les beques de menjador dels nens de les nostres escoles són un altre exemple de discriminació. No cal ser un geni per pensar que ara hi ha més pares i mares que no poden pagar el menjador escolar dels seus fills que fa tres anys enrere. Doncs bé, els diners de les beques són els mateixos des de fa tres anys.

Tener que pedir la beca para que tu hijo pueda comer gratis en el colegio no es ningún chollo en ningún sitio. Pero en el Baix Llobregat todavía menos. Niños que tendrían beca en otras comarcas de Catalunya aquí no la tienen. El dinero de las becas no se reparte entre los escolares que las necesitan, sino entre las comarcas.  Siempre pierden las más pobladas. El mismo niño con los mismos padres, aquí no tendría beca y allá sí.  

Hi ha més persones que ho passen malament? Hi ha nens amb malnutrició?  Hauria d’estar clar que cal augmentar els ajuts si hi ha més gent que els necessita. Primer de tot  Catalunya és el seu poble. El poble és la gent que arriba a final de mes i la que no hi arriba. Ser un poble triomfant ara és poder donar de menjar a l’escola als nens que ho necessiten.  

Ni más ni menos.

Read More

Dret a decidir

A nadie le gusta el aborto. Es lógico que haya objeciones morales, porque por mucho que se racionalice siempre queda aquello de lo que pudo haber sido y no fue. Se mire como se mire, abortar es un drama. Sobretodo para la mujer. Para la mujer siempre es una decisión dura y difícil. Los hombres en esto -por mucho que nos empeñemos- siempre hablamos de oídas.  Tiene razón  una pegatina que me pusieron el otro día. Nosotras parimos, nosotras decidimos, pero  todo lo que se haga para evitar que cualquier mujer deba enfrentarse a esa decisión es poco.

Tot és poc: educació sexual,  informació, preservatius o anticonceptius per estalviar a una adolescent, o no  adolescent, el drama d’aquesta elecció. Però el drama arriba i s’ha avortat, s’avorta i s’avortarà. El ministre Gallardón, mentre se li acumulen cues de judicis en els jutjats, vol declarar il·legals avortaments que ara són legals. Això significa que fer el que fan algunes dones, fer el que fan alguns metges, avui és legal però demà serà delicte i podran anar a la presó.

Son incapaces de legislar para evitar desahucios, para castigar a los responsables que cobran indemnizaciones millonarias sobre los escombros sociales, pero quieren convertir en delincuentes a mujeres que ni son ni serán delincuentes, por muchas leyes que se aprueben.

Al final sempre paguen les mateixes. Volen tornar enrere, quan les dones amb diners avortaven en clíniques de Londres mentre que les dones que no podien viatjar corrien el perill de morir desagnades en un avortament clandestí. I no ens enganyem, aquí no hi ha dretes ni esquerres, sinò dones amb un problema intransferible. S’han quedat prenyades sense voler-ho. Han d’anar a la presó per avortar?

Gallardón dice que sí. 

Read More

Quan el teatre és el carrer

Quan estrenem Juliol estrenem el teatre al carrer. Confesso que m’agrada molt caminar pels carrers quan estan plens de gent. Sempre et trobes amb algú que coneixes, saludes algú que fa temps que no has saludat o el que és millor, coneixes a algú que no coneixies.

El nostre teatre al carrer té molt de festa de la primavera, encara falten dues setmanes per entrar a l’estiu, té molt d’esperit de festa major avançada. Invitem els amics i amigues d’altres pobles i ciutats a passejar amb nosaltres, a recórrer els espectacles que donen color al gris de l’asfalt, a asseure’s a la gespa de la plaça Europa, a mirar la cara dels nens embadalits amb l’actuació de l’escenari de la plaça de la Vila.

És cert que, d’uns anys ençà, ha baixat el pressupost, que trobem a faltar els grans espectacles de gran format, però encara la gent de Viladecans i el nostre teatre al carrer som una referència cultural que suma una barreja metropolitana única de teatre i de carrer, al Baix Llobregat i a Catalunya. Aquest 2013 hem tractat de fer la quadratura del cercle: pujar la qualitat sense pujar el pressupost, encara que paguem el preu de disminuir el nombre d’espectacles.

Ja ho saben, amics i amigues, sabates còmodes, roba que no ens talli les ganes d’asseure’ns per por a embrutar-nos el cul, i com deia el poeta Gabriel Celaya A la calle que ya es hora de pasearnos a cuerpo y mostrar que pues vivimos anunciamos algo nuevo.

Ja és aquí. Ja ha arribat el nostre Teatre al Carrer.

Read More

INDIGNATS

Se quieren quitar de en medio nuestro Hospital. Hospital General Básico dicen, bajarnos a la tercera división de los hospitales. Solo harán lo fácil, lo sencillo. Sin hospitalización,  todo lo que pase de dos o tres días de hospital,  para Sant Boi, hospital concertado,  hospital privado, nuevo de trinca. Se han gastado allí lo que no han querido gastarse aquí. Si nos dejamos.

Ens toca defensar el que és nostre. I no em refereixo a la política de despatx. La política de despatx ha fracassat, la reunió dels alcaldes ha fracassat, les mocions als plens han fracassat. Ara és el torn de la gent, o això s’ha acabat. Ens volen enviar a un  hospital perquè ens facin el mateix que ara ens fan aquí. No són ni millors,  ni més barats. Això sí, són privats, i necessiten clients perquè necessiten negoci. La sanitat per a nosaltres és una necessitat que ens pot costar la vida.. Per a les empreses som els clients i som el negoci. Treuen els nostres malalts d’aquí, per portar-los allí. Aquí no hi ha negoci, a Sant Boi sí. Paguem nosaltres. Com sempre. Ho posem tot, els malalts, els morts i els diners de la nostra cotització.

No nos quejemos. Si bajamos a  tercera la culpa será nuestra. Se nos ha olvidado cómo conseguimos lo que tenemos. A golpe de manifestación. Lo que ganamos en la calle lo hemos perdido en los despachos. Somos capaces de tirar petardos en los goles de un Barça Madrid, de salir a la calle cuando gana el Barça o la selección española. Toca mover el culo todos juntos. Si seguimos anestesiados en casa y en  el bar cuando se nos va desmantelando el hospital, lo perderemos para siempre.

Es més còmode el sofà, o fer el botellón, però la comoditat ens pot sortir, aquest cop sí,  per un ull de la cara.  

Read More

Sí, quiero

De vez en cuando, aparte de criticar lo mal que estamos va bien escribir sobre quien hace algo para que las cosas vayan mejor. En la Fira de Sant Isidre me fijé en un estand flanqueado por un deportivo descapotable y un coche de época, dedicado a las bodas, los novios y las novias. Sí, quiero, era el optimista nombre. Un SÍ con mayúsculas que era un soplo de aire fresco en esta primavera lluviosa y pesimista amenazada por el  NO de lo que no tenemos, por el NO de lo que nos falta.

Sí quiero no era d’una empresa dedicada a les noces, era un  estand cooperatiu fet per dotze comerciants de dos carrers, amb el vell esperit lluitador dels pioners, amb el vell esperit solidari de barri on la gent et coneix pel teu nom i pregunten per tu si estàs malalt, basat en un principi bàsic: on no arribes tu, hi arribo jo. Un posa les sabates, l’altre les aliances, l’altre els vestits, l’altra organitza la boda, l’altre fa el pastís, l’altra maquilla la núvia, l’altre posa el restaurant, l’altra prepara el viatge de noces. I així fins a dotze.

Vale la pena explicarlo para que cunda el ejemplo. Vivimos en el mismo Viladecans, compartimos no sólo la calle, compartimos los problemas y deberíamos compartir las soluciones. Donde no llega uno podríamos llegar todos, si cada uno hace aquello que mejor sabe hacer.

Vivim amb un món de tots contra tots per ser millors que l’altre i  portar l’aigua al nostre molí. Un fil és fàcil de trencar, una corda de molts fils entrellaçats aguanta molt. Estem lluny de tenir una corda forta. Botiguers, ajuntament, tots som innocents i culpables i cal canviar per millorar, per vèncer i fins i tot per resistir. Cal fer allò que han fet aquells dotze comerciants. On no arribes tu,  hi arribo jo. I dir Sí, quiero. 

Read More

Tenemos mucho que aprender

Nos hemos puesto de acuerdo y hemos pactado con los socialistas en Viladecans. Ya sabéis, apreciados lectores, Dios los cría y ellos se juntan. En este caso, los votos nos crían y nosotros nos juntamos. Yo hubiera preferido que no hubieseis pactado, se me ha quejado un amigo y votante. I no és l’únic. Molta gent veu la política com un escenari preferent d’enfrontament entre polítics, mentre d’altres, els menys, pensen que la política hauria de ser abans que tot la victòria del raonament sobre el conflicte. Jo sóc més d’aquests últims, prefereixo els acords, els pactes per millorar la realitat dels ciutadans encara que les negociacions em deixin un sabor agredolç. Un pacte sempre és entre dues parts i pactar significar guanyar i perdre alguna cosa, posar condicions i acceptar-les. Sé que és més clar i contundent un sí o un no sense matisos, però com canta el Serrat “nunca es triste la verdad, lo que no tiene es remedio”, i a la política com a la vida ens movem entre matisos i peròs, entre el sí però i el no però.

Negociar es aprender del otro y los políticos tenemos  mucho que aprender de los demás, aunque digamos de puertas afuera  que somos los mejores y que acertamos siempre. No és el cas d’ ICV-EUiA. Ens equivoquem més del que desitjaríem i hauríem de ser millors del que som. Tot i així, un servidor en Medi Ambient i Cultura, la Idoia en Serveis Socials i l’Encarni en Medi Natural i Patrimoni ens esforçarem en fer-ho el millor que sapiguem. Confiem en tenir la humilitat suficient per reconèixer els errors que probablement cometrem, i la intel·ligència necessària per saber esmenar-los.   Necesitaremos vuestra ayuda, vuestra opinión, vuestras quejas y vuestras ideas.  Sin vosotros no somos nada.

Read More

La mort dels cinemes Lauren

Els cinemes Lauren són els últims de la llista de cadàvers cinematogràfics de Viladecans. El cine Viladecans, el cine Modern, el cine Avenida, el Centre Parroquial i fins i tot el voluntariós i antic Auditori Pau Picasso.  Recordo que en una campanya electoral municipal, vam fer una enganxina amb el cartell de Casablanca reivindicant veure cine en un poble sense cine. Ja hi tornem. Sembla el dia de la marmota de Atrapado en el tiempo.  

A un regidor de Cultura se li podria fer la pregunta d’un vell serial en blanc i negre de TVE ¿Es usted el asesino?. Tinc una coartada, m’agraden les pel·lícules en VO, perquè no em molesta escoltar les veus dels protagonistes i llegir, per tant jo no hi era en el moment de la mort dels Lauren, per suïcidi, assassinat amb l’IVA o de mort natural.

Cada dia passo per davant i veig les taquilles amb les persianes baixades i les portes de vidre pintades de blanc per amagar-nos els vestíbuls buits.  Jo confesso que pensava que els Lauren serien un èxit, enmig de Viladecans, no com els altres,  en centres comercials perduts en el gris dels polígons industrials. Es veu que els cinemes dels centres comercials són forts i tenen set vides, mentre que els dels nostres carrers no tenen mitja hòstia i menys esperança de vida que els galiots de Ben Hur sense Charlton Heston.  Fins i tot tanquen els cinemes Florida, del carrer Floridablanca, on feien tot el cinema en VO, mentre triomfen  els Splau de Cornellà entre el camp de l’Espanyol i el no res.

Amb les multisales la cultura del pelotazo s’ha apoderat del cinema.  Ha desaparegut el petit empresari boig pel cinema substituït pels inversors. No n’hi ha prou amb fer pel·lícules el cap de setmana, les han de fer cada dia perquè surtin els números, perquè el negoci ja no són les pel·lícules, són les crispetes. Pot ser perquè a un ja li surten canes en els llocs més inesperats, l’experiència de veure una pel·lícula ha perdut gran part del seu encís. Ho sento, però no em ve de gust veure cinema en una sala gairebé buida. Ho confesso, em van encantar les novel·les del Senyor dels anells, però no suporto el mareig de les pel·lícules on el càmera ho vol ensenyar tot sense mirar res, i on no saben descriure un viatge sense posar-se a filmar des d’un helicòpter.

El capitalisme ens dóna el gustet d’escollir com si tot a la vida fos un hipermercat. Ens ha encomanat el vici de variar, però no ens ha ensenyat la virtut de saber elegir. En teoria ens han enriquit l’oferta però a la pràctica ens han empobrit els continguts, ens han retallat la diversitat d’idees que pot trametre el cinema. Avui el cinema d’evasió aposta per allò que és segur, Los Vengadores, 1, 2,3, Spiderman 1, 2 3, Iron Man 1,2,3 i després es repeteix fins a l’eternitat per la televisió, entre anunci i anunci.

És trist reconèixer que el cinema comercial, el cinema de consum, és inferior en qualitat i quantitat a les sèries de televisió.  Però la televisió és espectacle individual i el cinema és espectacle col·lectiu.  Cal fer tot el possible perquè torni el cine a Viladecans, però per a mi que no calen tantes sales. Em conformaria amb dues o tres, fins i tot amb una, amb pel·lícules escollides amb criteri per algú que estimés el seu negoci, però també el cine. I en la carta als reis demanaria algun dia en VO.  I si no pot ser, doncs multisales com fins ara. Una ciutat sense cinema és una pèssima notícia. Que el cinema a Viladecans no sigui negoci, vol dir que estem en crisi i que ens falten  més coses que llocs de treball.

Read More

Vergüenza

Le da a uno casi vergüenza ser político. Ser político parece rimar con corrupción, dinero negro, sobres o espionaje, y eso desanima. Somos ciudadanos bajo sospecha por culpa de quienes se aprovechan de sus cargos para enriquecerse. Se habla mucho de los corrompidos y poco de los corruptores. Quien paga y sobretodo para qué.

No és un  problema de lleis. Guanyar diners en forma de milionàries propines i de percentatge de les constructores era il·legal ahir i és il·legal avui. Els partits grans han perdut el respecte als seus electors, perquè els electors no s’han fet respectar. Avui, ser subornat, ser jutjat i fins i tot ser condemnat, té pocs efectes penals, gràcies als generosos indults amb els delictes de coll blanc i corbata, però encara menys costos electorals.

De todos modos, los políticos no tenemos derecho a la queja. Los partidos tendrían que ser  los más duros en la defensa de la honradez, los primeros en condenar a quienes traspasen la línea. El capital más querido de la política no es la inteligencia, ni la facilidad de palabra, ni la facilidad de escritura. Es la honradez.

Però a més de ser honrats, tenim l’obligació de ser humils i modests. Estem representant als ciutadans no per ser llestos, llestes, guapos, guapes, sinó perquè la gent ens ha prestat els seus vots. Estem de pas, i hauríem de ser com la gent normal. Abans, durant i després de ser càrrecs públics.

El otro día salió en la prensa que Jordi Miralles, diputado y coordinador de EUiA, ha dejado de ser coordinador y diputado. Ha vuelto a su antiguo trabajo de  cartero en Viladecans. Sin sobresueldos ni sobres, como no sean los que reparte. Todo un ejemplo de lo que debería ser la política. Un servicio y una vocación. Cartero antes, cartero después.

Read More

Una mica oli i aigua

Al comenzar un nuevo año hay que hacer de tripas corazón y afrontarlo con alegría y con optimismo. De momento sabemos que la falta de dinero, de trabajo, da la infelicidad. Lo que no tenemos tan claro es qué es lo que nos hace ser felices, levantarnos por la mañana y lanzar un suspiro y sentir que estamos bien. Hay quien dice que la felicidad no es tener lo que se quiere sino querer lo que se tiene. El motor de nuestro sistema económico es exactamente el contrario: desear lo que no se tiene y desechar lo que ya se tiene. Es decir, estar instalados en el deseo permanente, en la infelicidad permanente.

Tot aixó ve perquè aquestes festes he tingut instants de felicitat, no em fa vergonya dir-ho,  amb coses senzilles sense necessitat de treure la targeta de crèdit. Un moment de l’exposició de pessebres de la Torre del Baró que em va retrobar amb la infància perduda, i el nostre cant  coral, una nadala de consumisme nostàlgic de nines i torrons, vuelve a casa vuelve, por Navidad, i dues de clàssiques, Santa nit, plàcida nit, ja està tot adormit, i Los campanilleros por la madrugá me despiertan con sus campanillas, que cantàvem a casa amb la simbomba. Només un però. Tot era amb gent diferent. Compartim la ciutat, però som una mica oli i aigua. Vivim junts, però poc barrejats.

Oír cantar “El meu país és tan petit que des de dalt d’un campanar sempre es pot veure el campanar veí” me hizo pensar. Viladecans, nuestra ciudad mediana, también es tan pequeña  que desde nuestro campanario podríamos ver el campanario del barrio vecino, y  disfrutar igual de un  villancico cantado por alguno de nuestros  coros rocieros, que d’una nadala  tradicional catalana cantada per alguna de les nostres quatre corals.   

Read More