Sí, quiero

De vez en cuando, aparte de criticar lo mal que estamos va bien escribir sobre quien hace algo para que las cosas vayan mejor. En la Fira de Sant Isidre me fijé en un estand flanqueado por un deportivo descapotable y un coche de época, dedicado a las bodas, los novios y las novias. Sí, quiero, era el optimista nombre. Un SÍ con mayúsculas que era un soplo de aire fresco en esta primavera lluviosa y pesimista amenazada por el  NO de lo que no tenemos, por el NO de lo que nos falta.

Sí quiero no era d’una empresa dedicada a les noces, era un  estand cooperatiu fet per dotze comerciants de dos carrers, amb el vell esperit lluitador dels pioners, amb el vell esperit solidari de barri on la gent et coneix pel teu nom i pregunten per tu si estàs malalt, basat en un principi bàsic: on no arribes tu, hi arribo jo. Un posa les sabates, l’altre les aliances, l’altre els vestits, l’altra organitza la boda, l’altre fa el pastís, l’altra maquilla la núvia, l’altre posa el restaurant, l’altra prepara el viatge de noces. I així fins a dotze.

Vale la pena explicarlo para que cunda el ejemplo. Vivimos en el mismo Viladecans, compartimos no sólo la calle, compartimos los problemas y deberíamos compartir las soluciones. Donde no llega uno podríamos llegar todos, si cada uno hace aquello que mejor sabe hacer.

Vivim amb un món de tots contra tots per ser millors que l’altre i  portar l’aigua al nostre molí. Un fil és fàcil de trencar, una corda de molts fils entrellaçats aguanta molt. Estem lluny de tenir una corda forta. Botiguers, ajuntament, tots som innocents i culpables i cal canviar per millorar, per vèncer i fins i tot per resistir. Cal fer allò que han fet aquells dotze comerciants. On no arribes tu,  hi arribo jo. I dir Sí, quiero.