Le da a uno casi vergüenza ser político. Ser político parece
rimar con corrupción, dinero negro, sobres o espionaje, y eso desanima. Somos
ciudadanos bajo sospecha por culpa de quienes se aprovechan de sus cargos para enriquecerse.
Se habla mucho de los corrompidos y poco de los corruptores. Quien paga y
sobretodo para qué.
No és un problema de lleis. Guanyar diners en forma de
milionàries propines i de percentatge de les constructores era il·legal ahir i
és il·legal avui. Els partits grans han perdut el respecte als seus electors,
perquè els electors no s’han fet respectar. Avui, ser subornat, ser jutjat i
fins i tot ser condemnat, té pocs efectes penals, gràcies als generosos indults
amb els delictes de coll blanc i corbata, però encara menys costos electorals.
De todos modos, los políticos no tenemos derecho a la queja.
Los partidos tendrían que ser los más duros en la defensa de la honradez,
los primeros en condenar a quienes traspasen la línea. El capital más querido
de la política no es la inteligencia, ni la facilidad de palabra, ni la
facilidad de escritura. Es la honradez.
Però a més de ser honrats, tenim l’obligació de ser humils i
modests. Estem representant als ciutadans no per ser llestos, llestes, guapos,
guapes, sinó perquè la gent ens ha prestat els seus vots. Estem de pas, i
hauríem de ser com la gent normal. Abans, durant i després de ser càrrecs
públics.
El otro día salió en la prensa que Jordi Miralles, diputado
y coordinador de EUiA, ha dejado de ser coordinador y diputado. Ha vuelto a su
antiguo trabajo de cartero en Viladecans. Sin sobresueldos ni sobres,
como no sean los que reparte. Todo un ejemplo de lo que debería ser la
política. Un servicio y una vocación. Cartero antes, cartero después.
0 comentarios:
Publicar un comentario