Sígueme en Facebook Sígueme en Google+ Sígueme en Facebook Sígueme en Facebook

lunes, 30 de marzo de 2015

La Casa Pilar Moragues, o Ca La Pilar, com es coneix popularment a Viladecans, ha estat escollida per un grup d’estudiosos de la Comissió de Patrimoni del Col·legi d’Arquitectes de Catalunya per realitzar un estudi singular sobre eficiència energètica en edificis històrics.

L’estudi du el títol "Millora de l’eficiència energètica dels bens patrimonials immobles:
recerca sobre casos reals” i ha rebut el suport econòmic d’un premi del programa Recercaixa.
Es tracta de conèixer amb precisió el comportament d’edificis d’interès històric de diverses èpoques, davant les oscil·lacions de la  temperatura exterior. Això es fa col·locant sensors, anomenats fluxòmetres) a ambdues bandes dels murs i comprovant el nivell d’aïllament mitjançant un sistema informàtic d’emmagatzemament de dades.

L’objectiu final és el de tractar de trobar sistemes que permetin garantir una bona habitabilitat, és a dir un cert nivell de confort a l’interior dels edificis, sense haver d’instal·lar sistemes moderns que en malmetin l’estructura o l’estètica; cas molt freqüent al nostre País on és freqüent veure adossades màquines d’aire condicionat en façanes centenàries.

Els edificis seleccionats com a cas d’estudi han estat: La Facultat de Nàutica de Barcelona, al Pla de Palau (1932) obra dels arquitectes Joaquim Vilaseca i Adolf Florensa; la Casa Parrella construïda entre els segles XVI i XVIII al centre històric de  Vic; el Castell de la Selva del Camp o Castell del Paborde del segle XII i situat a la Selva del Camp, prop de reus; el Pavelló de Sant Manuel del Recinte Històric de l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau (1922). Barcelona, projectat per Domènech i Montaner i construït sota la direcció del seu fill, i la “nostra” Casa Pilar Moragues (1917) situada a la Pineda del Remolar, amb projecte de Josep Puig i Cadafalch cedida per l’actual propietari AENA a l’Ajuntament de Viladecans i en fase de restauració.

A primers de l’any vinent coneixerem el resultats de l’estudi si be, després d’una primera “auscultació” ja ens avancen els autors que : “-Encara que la temperatura ambient exterior pugi molt, el mur es manté constant i la temperatura interior també”. Està resultant doncs, que l’arquitectura modernista, a més de preciosa, tenia molt de sostenible.



lunes, 23 de marzo de 2015

Quieren quitarse de en medio nuestro Hospital. Hospital General Básico dicen, o sea bajar a la tercera división de los hospitales. Solo harán lo fácil, lo sencillo. Sin hospitalización,  todo lo que se pase de dos o tres días de hospital,  nos mandarán a Sant Boi. A un hospital concertado, a un hospital privado, nuevo de trinca. Se han gastado allí lo que no han querido gastarse aquí. Si nos dejamos.

Ens toca defensar el que és nostre. I no em refereixo a la política de despatx. La política de despatx ha fracassat, la reunió dels alcaldes ha fracassat, les mocions als plens han fracassat. Ara és el torn de la gent, o això s’ha acabat. Ens volen enviar a un  hospital perquè ens facin el mateix que ara ens fan aquí. No són ni millors,  ni més barats. Això sí, són privats, i necessiten clients perquè necessiten negoci. La sanitat per nosaltres és una necessitat que ens pot costar la vida.. Per les empreses som els clients i som el negoci. Treuen els nostres malalts d’aquí, per portar-los allí. Aquí no hi ha negoci, a Sant Boi sí. Paguem nosaltres. Com sempre. Ho posem tot, els malalts, els morts i els diners de la nostra cotització.

No nos quejemos. Si nos quedamos  en hospital de tercera la culpa será nuestra. Se nos ha olvidado cómo conseguimos lo que tenemos. A golpe de manifestación. Lo que ganamos en la calle lo hemos perdido en los despachos. Somos capaces de tirar petardos cuando juegan un Barça Madrid, de salir a la calle cuando gana el Barça o la selección española. Toca mover el culo todos juntos. Si nos quedamos en casa cuando se nos va desmantelando el hospital, lo perderemos para siempre.

Es més còmode el sofà, o fer el botellón, però la comoditat ens pot sortir, aquest cop sí,  por un ull de la cara.  

lunes, 16 de marzo de 2015

Se acercan las elecciones municipales y a concejales y a partidos nos toca vendernos como el detergente que lava más blanco, mientras que el ciudadano, la ciudadana, se mira el espectáculo de lejos pensando que blanco, lo que se dice blanco, no lavamos ninguno. Les pasa aquello de cuando sacas la camisa de la lavadora y compruebas que, después de tanto prelavado, lavado y centrifugado, de tanta pancarta, cartel, eslogan y folleto en colores, la mancha de aceite en la pechera sigue tan cual estaba.

Jo he arribat a aquesta segona etapa de la meva vida política amb molta experiència, i m'he trobat no només amb que hi havia massa coses que pensava que sabia, però no sabia, sinó amb la realitat d'haver de confessar que la meva ignorància ha superat totes les meves expectatives. Això sí, no em puc queixar: he tingut la sort de poder aprendre molt coses que ignorava. M'ha sorprès la vitalitat i la qualitat de la gent de la nostra ciutat.

Vivimos deslumbrados por la novedad, por adquirir lo que no tenemos, cuando nuestra primera riqueza debería ser apreciar y valorar lo que ya poseemos, nuestro comercio, nuestra culturas, nuestras entidades, nuestra gente, nuestras pequeñas empresas. Cultivar la inteligencia, el talento, la iniciativa, la imaginación, que están en todas partes, bajo nuestras narices, pero que necesitan el agua y el abono que les niega la indiferencia.

El secret per descobrir les virtuts que ens envolten és ser humil i no pensar que ja ho saben tot, que pel fet de fer política la veritat està amb nosaltres. El secret normalment no està en parlar, sinó en mirar, en observar i en escoltar. EI en treballar, en dedicar-hi temps, suor i esforç, i estar amb la gent.

Lavaremos muy blanco, pero sin la gente no somos nadie.


lunes, 9 de marzo de 2015

Cuando los indignados dicen que los políticos “no nos representan” probablemente tienen mucha razón. Pienso que la distancia psicológica entre representante y representado es más amplia que nunca. Sin embargo la distancia real, al menos en mi caso, es menor que nunca. Las puertas de mi despacho están casi siempre abiertas, y por ellas se cuelan libremente las quejas de los ciudadanos. Se me enciende una lucecita en el móvil y leo un correo electrónico de un ciudadano del Poblado Roca que se me queja de que las palomas y otras aves se multiplican como una plaga.

Em diuen que no em fiqui, que les plagues d’ocells de la ciutat no són meves, sinó de Sanitat. No només això, sinó que m’apunten que tinc sort que no siguin de la meva competència, perquè els coloms i companyia són un marró de difícil solució. Aquí les coses mai tenen fàcil solució. No és com quan fas els programes electorals, que tens una solució ràpida per a cada problema. La paciència i la insistència són les millors virtuts d’un governant en temps de crisi. Paciència per no posar-te dels nervis davant dels milers de coses que no tenen solució immediata, sigui perquè no tenen solució, y además es imposible, sigui per falta de pressupost o porque las cosas de palacio van despacio, insistència perquè la lentitud no es degradi en oblit i ineptitud. 

Las cosas son complicadas, pero lo que más desmoraliza es pasear por la riera y ver tachados con spray los indicadores de itinerarios verdes para transeúntes y bicicletas, y ver rotos a pedradas los  espejos circulares de los cruces. Són actes gratuïts que no surten gratis, que empitjoren les coses a canvi de res. Haurem de canviar tots molt perquè això funcioni. En eso estamos.