Vergüenza

Le da a uno casi vergüenza ser político. Ser político parece rimar con corrupción, dinero negro, sobres o espionaje, y eso desanima. Somos ciudadanos bajo sospecha por culpa de quienes se aprovechan de sus cargos para enriquecerse. Se habla mucho de los corrompidos y poco de los corruptores. Quien paga y sobretodo para qué.

No és un  problema de lleis. Guanyar diners en forma de milionàries propines i de percentatge de les constructores era il·legal ahir i és il·legal avui. Els partits grans han perdut el respecte als seus electors, perquè els electors no s’han fet respectar. Avui, ser subornat, ser jutjat i fins i tot ser condemnat, té pocs efectes penals, gràcies als generosos indults amb els delictes de coll blanc i corbata, però encara menys costos electorals.

De todos modos, los políticos no tenemos derecho a la queja. Los partidos tendrían que ser  los más duros en la defensa de la honradez, los primeros en condenar a quienes traspasen la línea. El capital más querido de la política no es la inteligencia, ni la facilidad de palabra, ni la facilidad de escritura. Es la honradez.

Però a més de ser honrats, tenim l’obligació de ser humils i modests. Estem representant als ciutadans no per ser llestos, llestes, guapos, guapes, sinó perquè la gent ens ha prestat els seus vots. Estem de pas, i hauríem de ser com la gent normal. Abans, durant i després de ser càrrecs públics.

El otro día salió en la prensa que Jordi Miralles, diputado y coordinador de EUiA, ha dejado de ser coordinador y diputado. Ha vuelto a su antiguo trabajo de  cartero en Viladecans. Sin sobresueldos ni sobres, como no sean los que reparte. Todo un ejemplo de lo que debería ser la política. Un servicio y una vocación. Cartero antes, cartero después.

Read More