Dret a decidir

A nadie le gusta el aborto. Es lógico que haya objeciones morales, porque por mucho que se racionalice siempre queda aquello de lo que pudo haber sido y no fue. Se mire como se mire, abortar es un drama. Sobretodo para la mujer. Para la mujer siempre es una decisión dura y difícil. Los hombres en esto -por mucho que nos empeñemos- siempre hablamos de oídas.  Tiene razón  una pegatina que me pusieron el otro día. Nosotras parimos, nosotras decidimos, pero  todo lo que se haga para evitar que cualquier mujer deba enfrentarse a esa decisión es poco.

Tot és poc: educació sexual,  informació, preservatius o anticonceptius per estalviar a una adolescent, o no  adolescent, el drama d’aquesta elecció. Però el drama arriba i s’ha avortat, s’avorta i s’avortarà. El ministre Gallardón, mentre se li acumulen cues de judicis en els jutjats, vol declarar il·legals avortaments que ara són legals. Això significa que fer el que fan algunes dones, fer el que fan alguns metges, avui és legal però demà serà delicte i podran anar a la presó.

Son incapaces de legislar para evitar desahucios, para castigar a los responsables que cobran indemnizaciones millonarias sobre los escombros sociales, pero quieren convertir en delincuentes a mujeres que ni son ni serán delincuentes, por muchas leyes que se aprueben.

Al final sempre paguen les mateixes. Volen tornar enrere, quan les dones amb diners avortaven en clíniques de Londres mentre que les dones que no podien viatjar corrien el perill de morir desagnades en un avortament clandestí. I no ens enganyem, aquí no hi ha dretes ni esquerres, sinò dones amb un problema intransferible. S’han quedat prenyades sense voler-ho. Han d’anar a la presó per avortar?

Gallardón dice que sí. 

Read More

Quan el teatre és el carrer

Quan estrenem Juliol estrenem el teatre al carrer. Confesso que m’agrada molt caminar pels carrers quan estan plens de gent. Sempre et trobes amb algú que coneixes, saludes algú que fa temps que no has saludat o el que és millor, coneixes a algú que no coneixies.

El nostre teatre al carrer té molt de festa de la primavera, encara falten dues setmanes per entrar a l’estiu, té molt d’esperit de festa major avançada. Invitem els amics i amigues d’altres pobles i ciutats a passejar amb nosaltres, a recórrer els espectacles que donen color al gris de l’asfalt, a asseure’s a la gespa de la plaça Europa, a mirar la cara dels nens embadalits amb l’actuació de l’escenari de la plaça de la Vila.

És cert que, d’uns anys ençà, ha baixat el pressupost, que trobem a faltar els grans espectacles de gran format, però encara la gent de Viladecans i el nostre teatre al carrer som una referència cultural que suma una barreja metropolitana única de teatre i de carrer, al Baix Llobregat i a Catalunya. Aquest 2013 hem tractat de fer la quadratura del cercle: pujar la qualitat sense pujar el pressupost, encara que paguem el preu de disminuir el nombre d’espectacles.

Ja ho saben, amics i amigues, sabates còmodes, roba que no ens talli les ganes d’asseure’ns per por a embrutar-nos el cul, i com deia el poeta Gabriel Celaya A la calle que ya es hora de pasearnos a cuerpo y mostrar que pues vivimos anunciamos algo nuevo.

Ja és aquí. Ja ha arribat el nostre Teatre al Carrer.

Read More

INDIGNATS

Se quieren quitar de en medio nuestro Hospital. Hospital General Básico dicen, bajarnos a la tercera división de los hospitales. Solo harán lo fácil, lo sencillo. Sin hospitalización,  todo lo que pase de dos o tres días de hospital,  para Sant Boi, hospital concertado,  hospital privado, nuevo de trinca. Se han gastado allí lo que no han querido gastarse aquí. Si nos dejamos.

Ens toca defensar el que és nostre. I no em refereixo a la política de despatx. La política de despatx ha fracassat, la reunió dels alcaldes ha fracassat, les mocions als plens han fracassat. Ara és el torn de la gent, o això s’ha acabat. Ens volen enviar a un  hospital perquè ens facin el mateix que ara ens fan aquí. No són ni millors,  ni més barats. Això sí, són privats, i necessiten clients perquè necessiten negoci. La sanitat per a nosaltres és una necessitat que ens pot costar la vida.. Per a les empreses som els clients i som el negoci. Treuen els nostres malalts d’aquí, per portar-los allí. Aquí no hi ha negoci, a Sant Boi sí. Paguem nosaltres. Com sempre. Ho posem tot, els malalts, els morts i els diners de la nostra cotització.

No nos quejemos. Si bajamos a  tercera la culpa será nuestra. Se nos ha olvidado cómo conseguimos lo que tenemos. A golpe de manifestación. Lo que ganamos en la calle lo hemos perdido en los despachos. Somos capaces de tirar petardos en los goles de un Barça Madrid, de salir a la calle cuando gana el Barça o la selección española. Toca mover el culo todos juntos. Si seguimos anestesiados en casa y en  el bar cuando se nos va desmantelando el hospital, lo perderemos para siempre.

Es més còmode el sofà, o fer el botellón, però la comoditat ens pot sortir, aquest cop sí,  per un ull de la cara.  

Read More