La mort dels cinemes Lauren

Els cinemes Lauren són els últims de la llista de cadàvers cinematogràfics de Viladecans. El cine Viladecans, el cine Modern, el cine Avenida, el Centre Parroquial i fins i tot el voluntariós i antic Auditori Pau Picasso.  Recordo que en una campanya electoral municipal, vam fer una enganxina amb el cartell de Casablanca reivindicant veure cine en un poble sense cine. Ja hi tornem. Sembla el dia de la marmota de Atrapado en el tiempo.  

A un regidor de Cultura se li podria fer la pregunta d’un vell serial en blanc i negre de TVE ¿Es usted el asesino?. Tinc una coartada, m’agraden les pel·lícules en VO, perquè no em molesta escoltar les veus dels protagonistes i llegir, per tant jo no hi era en el moment de la mort dels Lauren, per suïcidi, assassinat amb l’IVA o de mort natural.

Cada dia passo per davant i veig les taquilles amb les persianes baixades i les portes de vidre pintades de blanc per amagar-nos els vestíbuls buits.  Jo confesso que pensava que els Lauren serien un èxit, enmig de Viladecans, no com els altres,  en centres comercials perduts en el gris dels polígons industrials. Es veu que els cinemes dels centres comercials són forts i tenen set vides, mentre que els dels nostres carrers no tenen mitja hòstia i menys esperança de vida que els galiots de Ben Hur sense Charlton Heston.  Fins i tot tanquen els cinemes Florida, del carrer Floridablanca, on feien tot el cinema en VO, mentre triomfen  els Splau de Cornellà entre el camp de l’Espanyol i el no res.

Amb les multisales la cultura del pelotazo s’ha apoderat del cinema.  Ha desaparegut el petit empresari boig pel cinema substituït pels inversors. No n’hi ha prou amb fer pel·lícules el cap de setmana, les han de fer cada dia perquè surtin els números, perquè el negoci ja no són les pel·lícules, són les crispetes. Pot ser perquè a un ja li surten canes en els llocs més inesperats, l’experiència de veure una pel·lícula ha perdut gran part del seu encís. Ho sento, però no em ve de gust veure cinema en una sala gairebé buida. Ho confesso, em van encantar les novel·les del Senyor dels anells, però no suporto el mareig de les pel·lícules on el càmera ho vol ensenyar tot sense mirar res, i on no saben descriure un viatge sense posar-se a filmar des d’un helicòpter.

El capitalisme ens dóna el gustet d’escollir com si tot a la vida fos un hipermercat. Ens ha encomanat el vici de variar, però no ens ha ensenyat la virtut de saber elegir. En teoria ens han enriquit l’oferta però a la pràctica ens han empobrit els continguts, ens han retallat la diversitat d’idees que pot trametre el cinema. Avui el cinema d’evasió aposta per allò que és segur, Los Vengadores, 1, 2,3, Spiderman 1, 2 3, Iron Man 1,2,3 i després es repeteix fins a l’eternitat per la televisió, entre anunci i anunci.

És trist reconèixer que el cinema comercial, el cinema de consum, és inferior en qualitat i quantitat a les sèries de televisió.  Però la televisió és espectacle individual i el cinema és espectacle col·lectiu.  Cal fer tot el possible perquè torni el cine a Viladecans, però per a mi que no calen tantes sales. Em conformaria amb dues o tres, fins i tot amb una, amb pel·lícules escollides amb criteri per algú que estimés el seu negoci, però també el cine. I en la carta als reis demanaria algun dia en VO.  I si no pot ser, doncs multisales com fins ara. Una ciutat sense cinema és una pèssima notícia. Que el cinema a Viladecans no sigui negoci, vol dir que estem en crisi i que ens falten  més coses que llocs de treball.

Read More

Vergüenza

Le da a uno casi vergüenza ser político. Ser político parece rimar con corrupción, dinero negro, sobres o espionaje, y eso desanima. Somos ciudadanos bajo sospecha por culpa de quienes se aprovechan de sus cargos para enriquecerse. Se habla mucho de los corrompidos y poco de los corruptores. Quien paga y sobretodo para qué.

No és un  problema de lleis. Guanyar diners en forma de milionàries propines i de percentatge de les constructores era il·legal ahir i és il·legal avui. Els partits grans han perdut el respecte als seus electors, perquè els electors no s’han fet respectar. Avui, ser subornat, ser jutjat i fins i tot ser condemnat, té pocs efectes penals, gràcies als generosos indults amb els delictes de coll blanc i corbata, però encara menys costos electorals.

De todos modos, los políticos no tenemos derecho a la queja. Los partidos tendrían que ser  los más duros en la defensa de la honradez, los primeros en condenar a quienes traspasen la línea. El capital más querido de la política no es la inteligencia, ni la facilidad de palabra, ni la facilidad de escritura. Es la honradez.

Però a més de ser honrats, tenim l’obligació de ser humils i modests. Estem representant als ciutadans no per ser llestos, llestes, guapos, guapes, sinó perquè la gent ens ha prestat els seus vots. Estem de pas, i hauríem de ser com la gent normal. Abans, durant i després de ser càrrecs públics.

El otro día salió en la prensa que Jordi Miralles, diputado y coordinador de EUiA, ha dejado de ser coordinador y diputado. Ha vuelto a su antiguo trabajo de  cartero en Viladecans. Sin sobresueldos ni sobres, como no sean los que reparte. Todo un ejemplo de lo que debería ser la política. Un servicio y una vocación. Cartero antes, cartero después.

Read More

Una mica oli i aigua

Al comenzar un nuevo año hay que hacer de tripas corazón y afrontarlo con alegría y con optimismo. De momento sabemos que la falta de dinero, de trabajo, da la infelicidad. Lo que no tenemos tan claro es qué es lo que nos hace ser felices, levantarnos por la mañana y lanzar un suspiro y sentir que estamos bien. Hay quien dice que la felicidad no es tener lo que se quiere sino querer lo que se tiene. El motor de nuestro sistema económico es exactamente el contrario: desear lo que no se tiene y desechar lo que ya se tiene. Es decir, estar instalados en el deseo permanente, en la infelicidad permanente.

Tot aixó ve perquè aquestes festes he tingut instants de felicitat, no em fa vergonya dir-ho,  amb coses senzilles sense necessitat de treure la targeta de crèdit. Un moment de l’exposició de pessebres de la Torre del Baró que em va retrobar amb la infància perduda, i el nostre cant  coral, una nadala de consumisme nostàlgic de nines i torrons, vuelve a casa vuelve, por Navidad, i dues de clàssiques, Santa nit, plàcida nit, ja està tot adormit, i Los campanilleros por la madrugá me despiertan con sus campanillas, que cantàvem a casa amb la simbomba. Només un però. Tot era amb gent diferent. Compartim la ciutat, però som una mica oli i aigua. Vivim junts, però poc barrejats.

Oír cantar “El meu país és tan petit que des de dalt d’un campanar sempre es pot veure el campanar veí” me hizo pensar. Viladecans, nuestra ciudad mediana, también es tan pequeña  que desde nuestro campanario podríamos ver el campanario del barrio vecino, y  disfrutar igual de un  villancico cantado por alguno de nuestros  coros rocieros, que d’una nadala  tradicional catalana cantada per alguna de les nostres quatre corals.   

Read More