Independència i pròtesi

Otra vez  liados con elecciones. Otra vez los partidos les diremos que las cosas irán mejor, cuando hacen toda la pinta de que irán peor. Los míos, los de ICV-EUiA, diremos que las cargas están mal repartidas, aquello tan poco moderno de que mientras haya burros habrá gente que va a caballo. Y como estamos más flacos, ahora nos pesan más en el lomo.

Dir-ho és molt poc electoral, però això va per llarg. Mentre tant, la dreta que ens governa està més preocupada en quadrar el seu pressupost que en quadrar la vida als ciutadans. Jo he vist al Mas moltes vegades per la tele  parlant amb la seva millorable patronal i els empresaris sobre la crisi, ple el pati de butaques. Quantes vegades l’han vist amb els nostres  millorables sindicats, amb la gent normaleta que anem cada dia a treballar o a la cua de l’atur?

No le ha temblado el pulso para cargarse el Impuesto de Sucesiones a las grandes fortunas. Lo llevaba en el programa y era muy poco dinero, ha dicho.  No le ha temblado el pulso para pegar el tijeretazo a los de la Renta Mínima de Inserción y enviarlos a la cola de Cáritas. Es mi obligación, y  los números mandan, ha dicho.

L’onze de setembre li ha obert els ulls. Ha vist la gran oportunitat per fer-nos oblidar que no podem arribar a final de mes, fer-nos somniar amb la independència. Tots els patiments estan justificats, perquè el nostre regne ja no és d’aquest món. Vostè creu, amable lector, que si el Sr. Mas tingués majoria absoluta hauria convocat noves eleccions?

Yo no soy independentista, aunque me da sarpullido la España pepera y alguna España sociata, empeñadas en helarnos algo más que el corazón. Sin embargo me deprime especialmente que hoy en Catalunya parezca más rápido y fácil alcanzar la independencia que operarse para una prótesis de rodilla.

       

  

Read More

ADÉU SANTIAGO

Algunos hemos perdido a Carrillo, aunque yo creo que un poco lo hemos perdido casi todos. Tuvimos la suerte de tenerlo hace tres años aquí en Viladecans, en su último mitin ante tanta gente, si es que mitin podía llamarse su reflexión lenta y tranquila en Atrium desde un sillón con aquella voz vieja y sabia a la que no había derrotado el tabaco.

Per a mi va ser un mestre. Em va ensenyar a pensar.  En la política i en la vida. A reconèixer les virtuts del contrari i a saber  la teva força, però també les teves febleses per poder entendre la realitat. Perquè les coses són com són, no com a nosaltres ens agradaria que fossin.  Acceptar-ho és el primer pas per començar a canviar-les.

A Carrillo se le entendía todo. Utilizaba el lenguaje del sentido común, tenía la profunda cultura de izquierdas, valiente, pero no fanfarrona, que sale por fuera porque se lleva muy  adentro.  Una cultura de raíces profundas que no hemos heredado.

Entenia Catalunya més potser que qualsevol altre polític no català. Va acceptar la bandera espanyola, perquè deia que què era una bandera comparada amb la llibertat de la gent.  Ell defensava una Constitució oberta i un sistema federal que reconegués la personalitat política de Catalunya. La seva bandera  del cor era la bandera roja, la de la classe treballadora, superadora de fronteres de països, llengües i cultures. Però mentre les multinacionals uneixen continents, els assalariats ens subdividim, i la Internacional és un vell somni adormit.

Hoy emociona poco la bandera roja y poco aparece cuando la gente toma la calle. Un amigo carrillista  siempre me dice, no nos hagamos líos, la pregunta que nos interesa es ¿Derecha, o izquierda? Si nosotros olvidamos eso, José Luis, estamos perdidos.

Doncs això. Alguns hem perdut Santiago

Read More

NO

Mi vecino de la página de al lado, y portavoz  de los compañeros/as que llevan una gaviota en el escudo, escribe maravillas sobre el aterrizaje de Eurovegas en Viladecans. Respeto su opinión, pero me recuerda a los esforzados concejales de la película en blanco y negro “Bienvenido Míster Marshall” que recogen las  peticiones de sus vecinos al amigo americano,  que van desde una vaca a un tractor. Después pasan los yanquis a toda velocidad y los vecinos se quedan compuestos  y sin vaca ni tractor.

La nostra gent pateix l’atur. Hi ha moltes veus, fins i tot  de gent de bona voluntat, que diuen que ara cal dir sí a tot el que siguin inversions. La cultura d’adoració acrítica als metres de sostre, que segons presidents del govern amb bigoti i sense, amb barba i sense, ens portaria a la primera divisió del món, és la que ens ha portat fins aquí. Hem estat governats pel  sí a tot el que siguin inversions, i així ens va la pel·lícula. Si molts síes haguessin estat nóes, ara no seriem on som. La cultura del sí a tot el que soni a diners fàcils és la que fa tremolar el futur de les nostres pensions, de la nostra salut, del nostre ensenyament, de la nostra vida. Han estat cent mil milions de síes a dues mans, la dreta i també l’esquerra, que ara són bilions de les antigues pessetes en préstecs impagats, en ciutats fantasmes, en pisos per vendre, en gent aturada, en gent que espera una carta de la llei de dependència que no arriba.

Eurovegas no es un complejo de ocio y turismo. Sin casinos, ruletas y tragaperras, no hay ni ocio ni turismo.   Es la ciudad del juego y es el negocio del juego con rascacielos incorporado en terrenos expropiados a precio de terreno agrícola. Nosotros ponemos la cama gratis,  porque el único negocio es el de Míster Adelson. Hablemos claro.

Diguem no.

Read More