Sígueme en Facebook Sígueme en Google+ Sígueme en Facebook Sígueme en Facebook

martes, 1 de julio de 2014

El teatre al Carrer ja té vint i cinc anys. Encara que el tango digui que veinte años no es nada, que es un soplo la vida, vint-i-cinc anys són molts anys per un festival que ha fet del carrer la seva llar. Encara que un ministre dels temps de la tele en blanc i negre va dir allò de la calle es mía, des de fa un quart de segle la gent de Viladecans s’apodera del carrer a principis de juliol i diu el carrer és meu. Al Teatre al carrer el carrer és de la gent, no de cap ministre, conseller, alcalde o regidor,  perquè la cultura surt dels despatxos, de les aules i torna al seu lloc de naixement: a la vida col·lectiva, als espais lliures que ni cobren entrada ni es tanquen amb pany i clau. Són XXV anys de cultura popular, el  ciment del poble que ajuda a ajuntar les persones lliures i a fer-les sentir comunitat. Una cultura festiva per sentir l’alegria de la companyia, una cultura crítica i protestona perquè la cultura del carrer ni es conforma ni no vol conformar-se.

Vint-i-cinc anys de passar-nos-ho bé,  vint-i-cinc caps de setmana de la nostra vida que no ens hem quedat a casa, que hem compartit el carrer que estimem amb la gent que estimem, com a una festa major oficiosa. Us agradarà la programació, però penseu, estimats veïns i veïnes, que l’aniversari és sobretot vostre, perquè vosaltres sou, heu estat i sereu, el protagonista principal.   

lunes, 9 de junio de 2014

Una escuela es más que cuatro paredes de ladrillos. La frase no de un político ni de un poeta, sino  de  una madre de la Escola Mediterránea de Viladecans. La soltó con el corazón más que con la boca a representantes de los grupos parlamentarios catalanes para pedirles apoyo para que los niños sigan inaugurando con sus risas y algún llanto el aula de P3, no solo el curso que viene sino todos los demás. Malos tiempos para la lírica y la escuela pública cuando los padres y las madres tienen  que defender  en el Parlament  lo que debería ser evidente.  
  
“Una escola és més que quatre parets de totxos” pels pares i mares de l’escola Mediterrània és més que una frase per posar en el facebook i clicar m’agrada, perquè s’han adonat, com mesos abans es van adonar els pares de l’Angela Roca, que per als seus fills i filles  la seva escola és la seva  llar dels dies de diari. Sembla que els governants no volem entendre que cada escola és un projecte col·lectiu de futur i que quan se sent amenaçat, s’activen saludablement els sistemes de defensa comunitaris i els polítics descobrim que les escoles no només es reivindiquen sinó que a més s’estimen.

Los padres de la Mediterránea han tomado partido por su escuela, partido hasta mancharse las manos y las ropas de pintura para convertir una pared de hormigón en un hermoso mural azul del fondo del mar. Un acuario ilusionado para poder crecer y existir. Los módulos, también llamados barracones, han perdido el color gris de la provisionalidad y se han convertido a fuerza de sudor, brocha y cariño de los padres en alegres paredes rojas, verdes y naranjas para la esperanza.

Si la terra és per qui la treballa, l’escola també. Gràcies per demostrar a brotxa i rodet que una escola és més que quatre parets. A veure si aprenem els polítics.

viernes, 2 de mayo de 2014

Este pasado mes de abril, la gente de ICV-EUiA dimos homenaje a las personas que lucharon a favor de la libertad durante el franquismo, cuando las libertades políticas y ciudadanas eran ilegales. Hace poco más de un mes visitamos las playas francesas de Argelés, junto a la Associació de Dones del Segle  XXI, allí donde los exiliados republicanos fueron apilados, más como prisioneros de un  campo de concentración que como asilados políticos. De eso hace 75 años.

Vam fer justícia perquè la pitjor injustícia és l’oblit . A Viladecans vam recordar els vius i els morts, el primer alcalde, Joan Masgrau, i altres noms que formen part de la petita història de la resistència, dels herois sense premi ni nom als carrers, ni estàtues en les places, el Vizcaíno, el Plata, el Zinoviev i una llista tan llarga com desconeguda. A França vam recordar el llarg hivern del 39 dels republicans espanyols exiliats, la mort en una pensió d’Antonio Machado i el seu enterrament de prestat per  una família francesa.

De eso hace 75 años. Casi medio millón de personas atravesaron la frontera. Soldados derrotados, civiles, hombres, mujeres y niños que se fueron con una mano delante y toda una vida detrás. Sin embargo recordamos el año 1939 con la boca pequeña y el presupuesto corto, la boca grande y el presupuesto largo se nos va en recordar 1714, la guerra de Sucesión de la Corona de España entre Carlos de Habsburgo, austríaco, y Felipe de Borbón, francés.


Si es tracta de commemorar derrotes doloroses, la de 1939 encara va arrancar llàgrimes de filles d’exiliats entre un vent de tramuntana a les platges d’Argelès. Alguns no acabem d’entendre tant esforç en recordar els catalans vençuts de fa tres segles, i tant poc en recordar els catalans vençuts que van ser els nostres avis.