Quan el teatre és el carrer

Quan estrenem Juliol estrenem el teatre al carrer. Confesso que m’agrada molt caminar pels carrers quan estan plens de gent. Sempre et trobes amb algú que coneixes, saludes algú que fa temps que no has saludat o el que és millor, coneixes a algú que no coneixies.

El nostre teatre al carrer té molt de festa de la primavera, encara falten dues setmanes per entrar a l’estiu, té molt d’esperit de festa major avançada. Invitem els amics i amigues d’altres pobles i ciutats a passejar amb nosaltres, a recórrer els espectacles que donen color al gris de l’asfalt, a asseure’s a la gespa de la plaça Europa, a mirar la cara dels nens embadalits amb l’actuació de l’escenari de la plaça de la Vila.

És cert que, d’uns anys ençà, ha baixat el pressupost, que trobem a faltar els grans espectacles de gran format, però encara la gent de Viladecans i el nostre teatre al carrer som una referència cultural que suma una barreja metropolitana única de teatre i de carrer, al Baix Llobregat i a Catalunya. Aquest 2013 hem tractat de fer la quadratura del cercle: pujar la qualitat sense pujar el pressupost, encara que paguem el preu de disminuir el nombre d’espectacles.

Ja ho saben, amics i amigues, sabates còmodes, roba que no ens talli les ganes d’asseure’ns per por a embrutar-nos el cul, i com deia el poeta Gabriel Celaya A la calle que ya es hora de pasearnos a cuerpo y mostrar que pues vivimos anunciamos algo nuevo.

Ja és aquí. Ja ha arribat el nostre Teatre al Carrer.

Read More

INDIGNATS

Se quieren quitar de en medio nuestro Hospital. Hospital General Básico dicen, bajarnos a la tercera división de los hospitales. Solo harán lo fácil, lo sencillo. Sin hospitalización,  todo lo que pase de dos o tres días de hospital,  para Sant Boi, hospital concertado,  hospital privado, nuevo de trinca. Se han gastado allí lo que no han querido gastarse aquí. Si nos dejamos.

Ens toca defensar el que és nostre. I no em refereixo a la política de despatx. La política de despatx ha fracassat, la reunió dels alcaldes ha fracassat, les mocions als plens han fracassat. Ara és el torn de la gent, o això s’ha acabat. Ens volen enviar a un  hospital perquè ens facin el mateix que ara ens fan aquí. No són ni millors,  ni més barats. Això sí, són privats, i necessiten clients perquè necessiten negoci. La sanitat per a nosaltres és una necessitat que ens pot costar la vida.. Per a les empreses som els clients i som el negoci. Treuen els nostres malalts d’aquí, per portar-los allí. Aquí no hi ha negoci, a Sant Boi sí. Paguem nosaltres. Com sempre. Ho posem tot, els malalts, els morts i els diners de la nostra cotització.

No nos quejemos. Si bajamos a  tercera la culpa será nuestra. Se nos ha olvidado cómo conseguimos lo que tenemos. A golpe de manifestación. Lo que ganamos en la calle lo hemos perdido en los despachos. Somos capaces de tirar petardos en los goles de un Barça Madrid, de salir a la calle cuando gana el Barça o la selección española. Toca mover el culo todos juntos. Si seguimos anestesiados en casa y en  el bar cuando se nos va desmantelando el hospital, lo perderemos para siempre.

Es més còmode el sofà, o fer el botellón, però la comoditat ens pot sortir, aquest cop sí,  per un ull de la cara.  

Read More

Sí, quiero

De vez en cuando, aparte de criticar lo mal que estamos va bien escribir sobre quien hace algo para que las cosas vayan mejor. En la Fira de Sant Isidre me fijé en un estand flanqueado por un deportivo descapotable y un coche de época, dedicado a las bodas, los novios y las novias. Sí, quiero, era el optimista nombre. Un SÍ con mayúsculas que era un soplo de aire fresco en esta primavera lluviosa y pesimista amenazada por el  NO de lo que no tenemos, por el NO de lo que nos falta.

Sí quiero no era d’una empresa dedicada a les noces, era un  estand cooperatiu fet per dotze comerciants de dos carrers, amb el vell esperit lluitador dels pioners, amb el vell esperit solidari de barri on la gent et coneix pel teu nom i pregunten per tu si estàs malalt, basat en un principi bàsic: on no arribes tu, hi arribo jo. Un posa les sabates, l’altre les aliances, l’altre els vestits, l’altra organitza la boda, l’altre fa el pastís, l’altra maquilla la núvia, l’altre posa el restaurant, l’altra prepara el viatge de noces. I així fins a dotze.

Vale la pena explicarlo para que cunda el ejemplo. Vivimos en el mismo Viladecans, compartimos no sólo la calle, compartimos los problemas y deberíamos compartir las soluciones. Donde no llega uno podríamos llegar todos, si cada uno hace aquello que mejor sabe hacer.

Vivim amb un món de tots contra tots per ser millors que l’altre i  portar l’aigua al nostre molí. Un fil és fàcil de trencar, una corda de molts fils entrellaçats aguanta molt. Estem lluny de tenir una corda forta. Botiguers, ajuntament, tots som innocents i culpables i cal canviar per millorar, per vèncer i fins i tot per resistir. Cal fer allò que han fet aquells dotze comerciants. On no arribes tu,  hi arribo jo. I dir Sí, quiero. 

Read More