Sí, quiero

De vez en cuando, aparte de criticar lo mal que estamos va bien escribir sobre quien hace algo para que las cosas vayan mejor. En la Fira de Sant Isidre me fijé en un estand flanqueado por un deportivo descapotable y un coche de época, dedicado a las bodas, los novios y las novias. Sí, quiero, era el optimista nombre. Un SÍ con mayúsculas que era un soplo de aire fresco en esta primavera lluviosa y pesimista amenazada por el  NO de lo que no tenemos, por el NO de lo que nos falta.

Sí quiero no era d’una empresa dedicada a les noces, era un  estand cooperatiu fet per dotze comerciants de dos carrers, amb el vell esperit lluitador dels pioners, amb el vell esperit solidari de barri on la gent et coneix pel teu nom i pregunten per tu si estàs malalt, basat en un principi bàsic: on no arribes tu, hi arribo jo. Un posa les sabates, l’altre les aliances, l’altre els vestits, l’altra organitza la boda, l’altre fa el pastís, l’altra maquilla la núvia, l’altre posa el restaurant, l’altra prepara el viatge de noces. I així fins a dotze.

Vale la pena explicarlo para que cunda el ejemplo. Vivimos en el mismo Viladecans, compartimos no sólo la calle, compartimos los problemas y deberíamos compartir las soluciones. Donde no llega uno podríamos llegar todos, si cada uno hace aquello que mejor sabe hacer.

Vivim amb un món de tots contra tots per ser millors que l’altre i  portar l’aigua al nostre molí. Un fil és fàcil de trencar, una corda de molts fils entrellaçats aguanta molt. Estem lluny de tenir una corda forta. Botiguers, ajuntament, tots som innocents i culpables i cal canviar per millorar, per vèncer i fins i tot per resistir. Cal fer allò que han fet aquells dotze comerciants. On no arribes tu,  hi arribo jo. I dir Sí, quiero. 

Read More

Tenemos mucho que aprender

Nos hemos puesto de acuerdo y hemos pactado con los socialistas en Viladecans. Ya sabéis, apreciados lectores, Dios los cría y ellos se juntan. En este caso, los votos nos crían y nosotros nos juntamos. Yo hubiera preferido que no hubieseis pactado, se me ha quejado un amigo y votante. I no és l’únic. Molta gent veu la política com un escenari preferent d’enfrontament entre polítics, mentre d’altres, els menys, pensen que la política hauria de ser abans que tot la victòria del raonament sobre el conflicte. Jo sóc més d’aquests últims, prefereixo els acords, els pactes per millorar la realitat dels ciutadans encara que les negociacions em deixin un sabor agredolç. Un pacte sempre és entre dues parts i pactar significar guanyar i perdre alguna cosa, posar condicions i acceptar-les. Sé que és més clar i contundent un sí o un no sense matisos, però com canta el Serrat “nunca es triste la verdad, lo que no tiene es remedio”, i a la política com a la vida ens movem entre matisos i peròs, entre el sí però i el no però.

Negociar es aprender del otro y los políticos tenemos  mucho que aprender de los demás, aunque digamos de puertas afuera  que somos los mejores y que acertamos siempre. No és el cas d’ ICV-EUiA. Ens equivoquem més del que desitjaríem i hauríem de ser millors del que som. Tot i així, un servidor en Medi Ambient i Cultura, la Idoia en Serveis Socials i l’Encarni en Medi Natural i Patrimoni ens esforçarem en fer-ho el millor que sapiguem. Confiem en tenir la humilitat suficient per reconèixer els errors que probablement cometrem, i la intel·ligència necessària per saber esmenar-los.   Necesitaremos vuestra ayuda, vuestra opinión, vuestras quejas y vuestras ideas.  Sin vosotros no somos nada.

Read More

La mort dels cinemes Lauren

Els cinemes Lauren són els últims de la llista de cadàvers cinematogràfics de Viladecans. El cine Viladecans, el cine Modern, el cine Avenida, el Centre Parroquial i fins i tot el voluntariós i antic Auditori Pau Picasso.  Recordo que en una campanya electoral municipal, vam fer una enganxina amb el cartell de Casablanca reivindicant veure cine en un poble sense cine. Ja hi tornem. Sembla el dia de la marmota de Atrapado en el tiempo.  

A un regidor de Cultura se li podria fer la pregunta d’un vell serial en blanc i negre de TVE ¿Es usted el asesino?. Tinc una coartada, m’agraden les pel·lícules en VO, perquè no em molesta escoltar les veus dels protagonistes i llegir, per tant jo no hi era en el moment de la mort dels Lauren, per suïcidi, assassinat amb l’IVA o de mort natural.

Cada dia passo per davant i veig les taquilles amb les persianes baixades i les portes de vidre pintades de blanc per amagar-nos els vestíbuls buits.  Jo confesso que pensava que els Lauren serien un èxit, enmig de Viladecans, no com els altres,  en centres comercials perduts en el gris dels polígons industrials. Es veu que els cinemes dels centres comercials són forts i tenen set vides, mentre que els dels nostres carrers no tenen mitja hòstia i menys esperança de vida que els galiots de Ben Hur sense Charlton Heston.  Fins i tot tanquen els cinemes Florida, del carrer Floridablanca, on feien tot el cinema en VO, mentre triomfen  els Splau de Cornellà entre el camp de l’Espanyol i el no res.

Amb les multisales la cultura del pelotazo s’ha apoderat del cinema.  Ha desaparegut el petit empresari boig pel cinema substituït pels inversors. No n’hi ha prou amb fer pel·lícules el cap de setmana, les han de fer cada dia perquè surtin els números, perquè el negoci ja no són les pel·lícules, són les crispetes. Pot ser perquè a un ja li surten canes en els llocs més inesperats, l’experiència de veure una pel·lícula ha perdut gran part del seu encís. Ho sento, però no em ve de gust veure cinema en una sala gairebé buida. Ho confesso, em van encantar les novel·les del Senyor dels anells, però no suporto el mareig de les pel·lícules on el càmera ho vol ensenyar tot sense mirar res, i on no saben descriure un viatge sense posar-se a filmar des d’un helicòpter.

El capitalisme ens dóna el gustet d’escollir com si tot a la vida fos un hipermercat. Ens ha encomanat el vici de variar, però no ens ha ensenyat la virtut de saber elegir. En teoria ens han enriquit l’oferta però a la pràctica ens han empobrit els continguts, ens han retallat la diversitat d’idees que pot trametre el cinema. Avui el cinema d’evasió aposta per allò que és segur, Los Vengadores, 1, 2,3, Spiderman 1, 2 3, Iron Man 1,2,3 i després es repeteix fins a l’eternitat per la televisió, entre anunci i anunci.

És trist reconèixer que el cinema comercial, el cinema de consum, és inferior en qualitat i quantitat a les sèries de televisió.  Però la televisió és espectacle individual i el cinema és espectacle col·lectiu.  Cal fer tot el possible perquè torni el cine a Viladecans, però per a mi que no calen tantes sales. Em conformaria amb dues o tres, fins i tot amb una, amb pel·lícules escollides amb criteri per algú que estimés el seu negoci, però també el cine. I en la carta als reis demanaria algun dia en VO.  I si no pot ser, doncs multisales com fins ara. Una ciutat sense cinema és una pèssima notícia. Que el cinema a Viladecans no sigui negoci, vol dir que estem en crisi i que ens falten  més coses que llocs de treball.

Read More