Present i futur

Gràcies, amables lectors, per haver-nos suportat durant aquesta campanya electoral. I si a més de suportar-nos, heu ficat dins l’urna la papereta d’ICV-EUiA, estem en deute amb vosaltres. Us ho devem tot, perquè sense vosaltres, sense els vostres vots, nosaltres no seríem res. Són els vostres vots els que ens fan créixer o encongir. Hem millorat, però no cal treure pit. Tot el mèrit és vostre. La democràcia no és un pis de propietat ni de  lloguer dels partits, pertany a la gent, encara que la gent no s’ho cregui.

Los resultados dicen que Viladecans no es Vic. Se equivocaban quienes creían que toda Catalunya era Vic, como también lo hacían quienes creían que toda Catalunya era Viladecans. Catalunya es diversa. Es Vic y es Viladecans, como Viladecans es Barri Antic y es Montserratina. Somos un país antiguo y saludablemente impuro, lleno de la fuerza que da la mezcla de sangres y orígenes, de sentimientos e identidades que se van soldando a distintos ritmos. Las urnas han reflejado la Catalunya real, que no es como la esperaban unos, pero tampoco como la esperaban otros.

El dia abans, el 24, vaig tenir sort. De cop i sobte, a la biblioteca, em vaig trobar amb el futur. Encara que sembli mentida cents de nens i nenes, més nenes que nens, l’omplien a vessar un dissabte pel matí per la presentació d’un conte “Judith y las muñecas monstruosas” de Noemí Trujillo, el primer llibre d’una editorial, Playa de Ákaba, filla d’una aliança improbable en temps electorals però que ha donat més d’un fruit. Viladecans y Getafe. Noemí Trujillo y Lorenzo Silva, flamant premi Planeta.

Que una autora nuestra congregue multitud de pequeñas lectoras, que el premio Planeta sea nuestro vecino y que aquí haya nacido una editorial, son luces que iluminan estos tiempos de sombra.

Read More

Independència i pròtesi

Otra vez  liados con elecciones. Otra vez los partidos les diremos que las cosas irán mejor, cuando hacen toda la pinta de que irán peor. Los míos, los de ICV-EUiA, diremos que las cargas están mal repartidas, aquello tan poco moderno de que mientras haya burros habrá gente que va a caballo. Y como estamos más flacos, ahora nos pesan más en el lomo.

Dir-ho és molt poc electoral, però això va per llarg. Mentre tant, la dreta que ens governa està més preocupada en quadrar el seu pressupost que en quadrar la vida als ciutadans. Jo he vist al Mas moltes vegades per la tele  parlant amb la seva millorable patronal i els empresaris sobre la crisi, ple el pati de butaques. Quantes vegades l’han vist amb els nostres  millorables sindicats, amb la gent normaleta que anem cada dia a treballar o a la cua de l’atur?

No le ha temblado el pulso para cargarse el Impuesto de Sucesiones a las grandes fortunas. Lo llevaba en el programa y era muy poco dinero, ha dicho.  No le ha temblado el pulso para pegar el tijeretazo a los de la Renta Mínima de Inserción y enviarlos a la cola de Cáritas. Es mi obligación, y  los números mandan, ha dicho.

L’onze de setembre li ha obert els ulls. Ha vist la gran oportunitat per fer-nos oblidar que no podem arribar a final de mes, fer-nos somniar amb la independència. Tots els patiments estan justificats, perquè el nostre regne ja no és d’aquest món. Vostè creu, amable lector, que si el Sr. Mas tingués majoria absoluta hauria convocat noves eleccions?

Yo no soy independentista, aunque me da sarpullido la España pepera y alguna España sociata, empeñadas en helarnos algo más que el corazón. Sin embargo me deprime especialmente que hoy en Catalunya parezca más rápido y fácil alcanzar la independencia que operarse para una prótesis de rodilla.

       

  

Read More

ADÉU SANTIAGO

Algunos hemos perdido a Carrillo, aunque yo creo que un poco lo hemos perdido casi todos. Tuvimos la suerte de tenerlo hace tres años aquí en Viladecans, en su último mitin ante tanta gente, si es que mitin podía llamarse su reflexión lenta y tranquila en Atrium desde un sillón con aquella voz vieja y sabia a la que no había derrotado el tabaco.

Per a mi va ser un mestre. Em va ensenyar a pensar.  En la política i en la vida. A reconèixer les virtuts del contrari i a saber  la teva força, però també les teves febleses per poder entendre la realitat. Perquè les coses són com són, no com a nosaltres ens agradaria que fossin.  Acceptar-ho és el primer pas per començar a canviar-les.

A Carrillo se le entendía todo. Utilizaba el lenguaje del sentido común, tenía la profunda cultura de izquierdas, valiente, pero no fanfarrona, que sale por fuera porque se lleva muy  adentro.  Una cultura de raíces profundas que no hemos heredado.

Entenia Catalunya més potser que qualsevol altre polític no català. Va acceptar la bandera espanyola, perquè deia que què era una bandera comparada amb la llibertat de la gent.  Ell defensava una Constitució oberta i un sistema federal que reconegués la personalitat política de Catalunya. La seva bandera  del cor era la bandera roja, la de la classe treballadora, superadora de fronteres de països, llengües i cultures. Però mentre les multinacionals uneixen continents, els assalariats ens subdividim, i la Internacional és un vell somni adormit.

Hoy emociona poco la bandera roja y poco aparece cuando la gente toma la calle. Un amigo carrillista  siempre me dice, no nos hagamos líos, la pregunta que nos interesa es ¿Derecha, o izquierda? Si nosotros olvidamos eso, José Luis, estamos perdidos.

Doncs això. Alguns hem perdut Santiago

Read More