Robin Hood

Hay una cosa en la que la mayoría estamos de acuerdo, hayamos votado lo que hayamos votado, y es que nos gustaría una sociedad donde todo el mundo viviese razonablemente bien, sin grandes diferencias. Pues vamos en contra dirección. Los de arriba mejoran porque los de abajo empeoramos. Las veinte familias más ricas de España suman igual  que el veinte por ciento más pobre, que nueve millones de personas.

Espanya és el país més desigual d’Europa, darrere Letònia, i Catalunya juga la Champions de desigualtat espanyola, darrere Melilla y Madrid. L’augment de la desigualtat es deu en gran part als impostos.  Els salaris són només la meitat de la renda nacional, però els treballadors paguem el 80% dels impostos. Mentre el salari mig declarat són 19.000 euros, els empresaris i les professions liberals declaren menys de la meitat, poc més de 8.000 euros. En quant a les grans empreses els números són indignants. Les grans empreses acaben pagant només un 3,5% dels beneficis declarats. Desgraven gairebé el 90%.

Somos de los países con menos ingresos fiscales porque solo pagamos quienes cobramos nómina, o los pequeños empresarios. Se nota demasiado en las leyes quien tiene en la agenda del móvil el teléfono de los ministros o de los Consellers. Si cobra un millón de euros se ahorrará setenta mil y si cobra doce mil se ahorrará 90. Eso sí, con la nueva reforma  a quien cobre una indemnización por despido le tocará pagar.

El 78 % del frau fiscal és de les grans fortunes i de les grans empreses. És una llàstima que quan reclamem justament més diners per a Catalunya ens oblidem de l’escaqueig fiscal sistemàtic dels que més guanyen, dels que més tenen. Tenim unes lleis que faciliten que els rics ens robin. A les classes mitges, a les classes baixes i als pobres. Montoro es Robin Hood al revés.

Read More

INDIGNATS

Quieren quitarse de en medio nuestro Hospital. Hospital General Básico dicen, o sea bajar a la tercera división de los hospitales. Solo harán lo fácil, lo sencillo. Sin hospitalización,  todo lo que se pase de dos o tres días de hospital,  nos mandarán a Sant Boi. A un hospital concertado, a un hospital privado, nuevo de trinca. Se han gastado allí lo que no han querido gastarse aquí. Si nos dejamos.

Ens toca defensar el que és nostre. I no em refereixo a la política de despatx. La política de despatx ha fracassat, la reunió dels alcaldes ha fracassat, les mocions als plens han fracassat. Ara és el torn de la gent, o això s’ha acabat. Ens volen enviar a un  hospital perquè ens facin el mateix que ara ens fan aquí. No són ni millors,  ni més barats. Això sí, són privats, i necessiten clients perquè necessiten negoci. La sanitat per nosaltres és una necessitat que ens pot costar la vida.. Per les empreses som els clients i som el negoci. Treuen els nostres malalts d’aquí, per portar-los allí. Aquí no hi ha negoci, a Sant Boi sí. Paguem nosaltres. Com sempre. Ho posem tot, els malalts, els morts i els diners de la nostra cotització.

No nos quejemos. Si nos quedamos  en hospital de tercera la culpa será nuestra. Se nos ha olvidado cómo conseguimos lo que tenemos. A golpe de manifestación. Lo que ganamos en la calle lo hemos perdido en los despachos. Somos capaces de tirar petardos cuando juegan un Barça Madrid, de salir a la calle cuando gana el Barça o la selección española. Toca mover el culo todos juntos. Si nos quedamos en casa cuando se nos va desmantelando el hospital, lo perderemos para siempre.

Es més còmode el sofà, o fer el botellón, però la comoditat ens pot sortir, aquest cop sí,  por un ull de la cara.  

Read More

INDIGNATS

Se quieren quitar de en medio nuestro Hospital. Hospital General Básico dicen, bajarnos a la tercera división de los hospitales. Solo harán lo fácil, lo sencillo. Sin hospitalización,  todo lo que pase de dos o tres días de hospital,  para Sant Boi, hospital concertado,  hospital privado, nuevo de trinca. Se han gastado allí lo que no han querido gastarse aquí. Si nos dejamos.

Ens toca defensar el que és nostre. I no em refereixo a la política de despatx. La política de despatx ha fracassat, la reunió dels alcaldes ha fracassat, les mocions als plens han fracassat. Ara és el torn de la gent, o això s’ha acabat. Ens volen enviar a un  hospital perquè ens facin el mateix que ara ens fan aquí. No són ni millors,  ni més barats. Això sí, són privats, i necessiten clients perquè necessiten negoci. La sanitat per a nosaltres és una necessitat que ens pot costar la vida.. Per a les empreses som els clients i som el negoci. Treuen els nostres malalts d’aquí, per portar-los allí. Aquí no hi ha negoci, a Sant Boi sí. Paguem nosaltres. Com sempre. Ho posem tot, els malalts, els morts i els diners de la nostra cotització.

No nos quejemos. Si bajamos a  tercera la culpa será nuestra. Se nos ha olvidado cómo conseguimos lo que tenemos. A golpe de manifestación. Lo que ganamos en la calle lo hemos perdido en los despachos. Somos capaces de tirar petardos en los goles de un Barça Madrid, de salir a la calle cuando gana el Barça o la selección española. Toca mover el culo todos juntos. Si seguimos anestesiados en casa y en  el bar cuando se nos va desmantelando el hospital, lo perderemos para siempre.

Es més còmode el sofà, o fer el botellón, però la comoditat ens pot sortir, aquest cop sí,  per un ull de la cara.  

Read More

POSICIONAMENT ICV-EUiA RESPECTE A LA MOCIÓ PER LA ADHESIÓ DE VILADECANS A L’ASSOCIACIÓ DE MUNICIPIS PER LA INDEPENDÈNCIA

Abans de res vull agrair a la comissió la manera de presentar aquesta moció al conjunt de les forces polítiques de Viladecans, així com l’oferiment de sumar-nos a la seva presentació. Sense entrar a definir-nos sobre el tema de la independència, d’entrada compta amb les nostres simpaties l’Assemblea Nacional Catalana com a organització unitària, democràtica i plural per aconseguir un objectiu legítim, la independència de Catalunya, en la que han participat entitats com a Omnium Cultural, i a nivell individual persones de la majoria dels partits catalans.

De fet, la gent d’ICV-EUiA a Viladecans tenim preocupacions més immediates que l’estatus polític de la nostra nació: l’atur, Eurovegas, el model social, les retallades, l’Hospital, les escoles bressol, l’euro per recepta. Sobre el model d’estat a la nostra coalició  hi ha opinions plurals,  però amb un consens unànime,  Catalunya, un sol poble.

L’Associació de Municipis per la Independència és una iniciativa de l’alcalde de Vic, de CiU, que es va fer famós per la seva proposta de denunciar a la policia als immigrants il·legals que demanessin la inscripció a l’empadronament municipal. Més enllà del pecat original del promotor, aquesta moció pot dividir Catalunya en una divisió irreal en pobles independentistes i pobles espanyolistes. La realitat és més complexa, com per situar noves fronteres i divisions amb mapes ideològics que probablement coincideixen amb mapes polítics, amb mapes sociològics i amb mapes de renda. Però entre tots hem aconseguit que Catalunya se senti un  sol poble.

Creiem que la posició respecte al model d’Estat és transversal i va més enllà dels partits polítics. Però aquesta moció no ens situa en el terreny dels sentiments ni de les emocions, ens situa en el terreny dels partits i de la política. Nosaltres creiem que el territori de l’expressió política del debat nacional és el parlament. No ens sembla coherent com a força política defensar una cosa a l’ajuntament i una altra al Parlament.  A nivell de Parlament parlem de pacte fiscal i a nivell municipal ens declarem municipi independentista? El president Artur Mas diu que Catalunya ha de ser el motor d’Espanya, i a nivell municipal CiU es declara independentista?  Per què presentem mocions per proclamar-nos municipis per la independència i no es presenten al Parlament  per proclamar-nos nació independent? Per què, al carrer Major de  Viladecans sí toca, i a la plaça Sant Jaume, o al Parc de la Ciutadella de Barcelona  no?

    

Declarar-se municipi per la independència surt gratis, fer-lo des del govern de la Generalitat no. Jo crec que entre tots hauríem de ser més rigorosos, menys parlar i votar per quedar bé, i més fer-lo des del cap i del cor, aquí i allà, perquè si no la gent acaba no entenent res.

Hi ha raons per separar-se d’Espanya? Cada dia més. Ni Espanya ens entén, ni nosaltres l’acabem d’entendre. Però no és un empat. Sempre ens toca rebre a nosaltres. Votem un estatut el poble de Catalunya, el PP ho porta al Constitucional i guanya, i ens deixen en la il·legalitat als que havíem votat a favor, i perilla la immersió lingüística per altra sentència judicial, atiada pels mateixos. Cap dels dos grans partits ens entenen ni ens accepten tal com som, però només un dels dos va recollir firmes contra el nostre Estatut.  El mateix que governa amb CiU a la Diputació, el mateix que li dona majoria parlamentària al partit del senyor Mas. I és legítim políticament, recollir firmes contra el que vingui de gust i pactar amb qui es vulgui, però és que després es teoritza una cosa i es fa un altra. Constantment diem una cosa i fem altra.

Nosaltres hem donat llibertat personal de vot, ens movem entre l’abstenció, la Idoia i el no, l’Encarni i jo,  moguts per la contradicció entre la profunda simpatia amb la gent que ha promogut la moció i la profunda antipatia amb l’alcalde de Vic i la nostra oposició a tot el que pugui dividir els municipis de Catalunya en catalans bons i catalans dolents.

I la independència què? Avui no som independentistes, però probablement és una qüestió de temps. Doneu-nos temps. Tal com van les coses és com la medalla de l’amor, avui serem més independentistes que ahir, però menys que demà.  

Read More

Nos juntamos poco

A principios de este año, casi nadie se atreve a saludar a los amigos y conocidos con aquello de próspero año nuevo. Nos conformamos con aquello de feliz año, porque la felicidad parece que de momento no depende de los mercados, ni de los presupuestos del estado, ni de la Generalitat, ni de  los ayuntamientos. No estemos tan seguros. Es difícil ser feliz cuando las cosas no nos van bien. Algo ha mejorado. De momento la lotería del niño ha sonreído a algunos de nuestros vecinos de Viladecans, y nos alegramos sinceramente por ellos, sin poder evitar sentir un poco de envidia puñetera de vecino de al lado porque a nosotros no nos ha tocado ni el reintegro.

Probablemente seremos más pobres. No estaría mal que nos acostumbrásemos a vivir con menos, siempre que la riqueza y la pobreza estuviesen mejor repartidas. Este año, por ejemplo, nos gustaría que los grandes directivos de los bancos y las cajas cobrasen menos, que los que no cobran nada, tuviesen ayuda y que los del salario mínimo cobrasen un poco más.

No queremos lujos, pero necesitamos tener una buena salud y una buena educación.  Este año deberíamos concentrarnos en hacer un único recorte: en el fracaso escolar. Nos tocará defender  el Hospital de  Viladecans, porque no solo no nos quieren hacer el nuevo, sino que el que tenemos nos está funcionando a medio gas. Tienen que recortar, dicen. Ni que nuestro Hospital fuese el hotel Ritz. Tendremos que presionar, como los futbolistas de la tele, si queremos evitar que nos metan algún gol. Y tendremos que atacar si queremos meter alguno nosotros.

Pero nos merecemos un año feliz, en el que empiecen a salirnos algunas cosas. Nos toca ser optimistas contra viento y marea. Debemos empezar a  aprender que en el fondo todo depende de nosotros, aunque aún no nos lo creamos. Este año tenemos que empezar a creérnoslo más que el año pasado. Para esos, los ciudadanos debemos también opinar más que el año pasado. Y juntarnos más para defender nuestra opinión junto a la de otra gente.  Porque entre nosotros, de juntarnos nos juntamos poco.  Este año 2012 eso debería cambiar, y alguna cosa  cambiaría.

Read More